PARAULES ± COSES ≥ PRAGMÀTICA

La imatge i el missatge

2011-06-16T13:52:00.003+02:00

Entraríeu en una botiga que tingués aquest cartell a demanar un pressupost per fer-vos el lavabo nou? Per què? Us adoneu de la importància de la presentació del missatge? Realment la llengua és només per comunicar-nos o li donem algun altre valor? Si voleu reflexionar-hi, us animem a entrar al nostre blog (http://caterrades.blogspot.com) que entre cartells i errades de tota mena, potser tenim temps de reflexionar sobre com la intencionalitat del missatge es pot veure alterada simplement per una presentació deficient, una errada ortogràfica o un error de mecanografia.

Ja ho veieu, la comunicació no és només entendre un conjunt de lletres ordenades per formar frases, sinó que hi ha una càrrega sociosignificativa al darrere que els missatges duen en un context determinat.

Ah, si us animeu, la botiga és al carrer Aragó fent cantonada amb el passeig de Sant Joan (almenys fa un any encara estava oberta)!

Salut!

Nosaltres a les eleccions

2011-06-16T13:47:00.000+02:00

Just en aquesta època, en què acabem de passar una campanya electoral municipal i que la política no està passant pels millor moments de carisma públic, ens preguntem què som nosaltres pels polítics. I això no és una invitació a la reflexió sobre què pensa la classe política sobre la societat que és governada, sinó com els polítics fan servir la paraula nosaltres. En la campanya electoral se succeeixen discursos i lemes, molt diversos però amb l’única finalitat de convertir la frase a una invitació al vot i a la confiança de les persones a qui va dirigit. Però, tots utilitzen la paraula nosaltres en un mateix sentit? Quan el senyor Anglada de PxC diu nosaltres (“els de casa”) primer, a qui fa referència? És el mateix nosaltres que fa servir el senyor Cañas de C’s amb el [nosaltres] som com tu, o el senyor Trias de CiU quan diu Nosaltres tenim l’oportunitat de sortir de la crisi, tu tries? O quan els candidats de SI diuen que Nosaltres tenim el dret de decidir? O la CUP que diu Nosaltres revolucionem Barcelona?

Són exemples de les diferències de discurs, en què el mot nosaltres adquireix diferents significats depenent de la ideologia política del partit, del context en què es pronuncia, de l’àmbit geogràfic en què es presenta i del destinatari del missatge. Tot això ho estudia la pragmàtica, que amb l’anàlisi de la dixi permet presentar el que tenim en ment quan pronunciem un enunciat i que fan esment de la situació i el context i només s’interpreten en aquesta situació de la comunicació. Així, el nosaltres de PxC es refereix al catalans d’origen català, el de C’s als integrants del partit, el de CiU a tots els ciutadans de Barcelona, el de SI als catalans del Principat i el de la CUP als integrants de la les candidatures d’unitat popular. Sembla clar que l’anàlisi dels lemes polítics és una bona aplicació per a estudiar pragmàtica de manera aplicada.

Jo tallo, tu talles, ell talla... però què tallem?

2011-05-27T16:36:00.004+02:00

Potser seria interessant de fer una anàlisi des d'un punt de vista pragmàtic d'un cartell com aquest. La foto en qüestió pertany a un anunci d'una perruqueria i, hem d'entendre pel context, fa referència a una tarifa de preus per tallar els cabells. És evident que no hem d'agafar-nos-ho en un sentit literal.

El futur dels massai

2011-05-25T18:26:00.001+02:00

Doncs sí, un dels que hi ha la foto (si la cliqueu l'engrandireu) és un servidor saltant amb els massai. Bé, suposo que no deu costar gaire d'endevinar qui sóc. Recordo que vam ser molt ben acollits pels massai, els quals ens van cantar algunes cançons i ens van ensenyar, tot orgullosos, l'escola que els havien construït. Els vaig preguntar que en quina llengua els ensenyaven a l'escola, i ells ens van dir que en suahili i en anglès. Llavors jo els vaig dir: "i en massai, no?" i ells em van dir que el massai és la llengua dels massai i que s'aprèn amb els massai i a casa. I jo que hi torno: "i no teniu por que es perdi, si els vostres infants aprenen anglès i suahili a l'escola?" i ells que em diuen: "no, el massai no es perdrà mai!". D'aquesta última afirmació només en puc deduir una cosa, objectivament i lingüísticament parlant, i és que corre la llegenda que com que en la llengua dels massai no hi ha una forma específica pel futur, aquesta gent no tenen concepció del futur. És evident que això és fals i no deixa de ser un dels tants prejudicis i preconceptes lingüístics que ens envolten perquè, tot i que la conversa va ser en anglès, no tinc cap dubte que el massai que m'ho va explicar traduïa les seves paraules dels seus pensaments que eren en V.O. massai.

Us poso una canço de les que ens van cantar. Sempre que volto vaig amb una enregistradora de so, no se sap mai! Cal dir que vaig ser convidat a cantar amb ells però com que no em sabia la lletra no m'hi vaig afegir (pot ser que sentiu publicitat abans no comenci):

Memòria del periodista Jordi Estadella

2011-05-20T08:54:00.011+02:00

Hem fet una visita al Col·legi de Periodistes per veure l'exposició en homentage a Jordi Estadella (Barcelona, 1948 - 2010). Ha estat un periodista excel·lent, gastrònom, actor de doblatge, presentador de ràdio i de televisió.
Va començar a Ràdio Joventut 1970, en un temps agitat, a les acaballes del franquisme. La seva veu professional i original va crear un personatge mític, Tito B. Diagonal, que feia uns monòlegs humorítics i crítics en un temps sense llibertat d'opinió.

El treball que fem a Pragmàtica considera imprescindible el conreu de la memòria, amb la producció de corpus discursius i l'anàlisi del seu sentit. Ara treballem el corpus de premsa de la població de Manlleu. És un conjunt de textos festius publicats entre 1940 i 1957. I trobem una afinitat entre la trajectòria d'Estadella i els textos de Manlleu. S'obre un període de postguerra als anys quaranta, amb la dictadura franquista. I s'acaba aquest règim als anys setanta, amb la mort de Franco el 1975 i les posteriors reformes polítiques cap a la democràcia.
Al llibre de Borja de Riquer, La dictadura de Franco (Ed. Crítica i Marcial Pons, 2010), es recull una anàlisi ben perspicaç sobre el que ha estat "una presó laboral i un paradís fiscal". Als textos de Manlleu podem llegir les consignes d'aquells anys de ferro, de devastació, pobresa, tristor i de caserna. La il·lustració és la portada del programa de festa major de 1957.

Acte de parla al carnet de frases

2011-04-11T13:50:00.005+02:00

Una altra entrada al Carnet de frases ens remet als actes de parla i a la seva condició indirecta. Una sorprenent enquesta és un recurs per fer passar millor una confidència. No es pot negar que hi ha desinvoltura i enginy barroer en la situació.

64. (Simulacro de encuesta)

Las dos jóvenes hicieron que con la charla el trayecto en tren fuera más ligero. El asunto iba sobre las cosas del corazón. Corazón loco, según la propia interesada.

—Hemos quedado bien después de romper. Y ahora somos tan amigos. Nos vemos y hablamos. Pero es que no sé… Es todo tan raro.

La compañera escuchaba y asentía. Al cuarto de hora, cuando se levantaron para descender, aún no había tomado la iniciativa en la conversación.

—Oye, estoy haciendo una encuesta –continuó la adolescente locuaz, como si anunciara un trabajo de investigación–. A ver qué te parece. El otro día en que le vi: a) acabamos como si nada y nos despedimos; b) hubo algo más; y c) hubo de todo entre nosotros.

Casi sin dar tiempo a que la amiga respondiera en voz baja, superpuso la respuesta.

—La ce –y coincidieron en la opción–. Yo es que lo entiendo, la verdad. Mira que fui yo la que rompió.

Como ante un enigma colosal, añadió: “Es todo tan raro.” En efecto, muy raro. Era una encuesta sorprendente. Pero no por el contenido, que cada cual sabrá lo que quiere preguntar a los amigos, sino por el planteamiento. Denominar “encuesta” una confidencia es algo insólito.

Esta situación recuerda el chiste sobre un contertulio muy pesado quien, después de acaparar largamente la conversación, pidió que en compensación hablaran de cosas del otro.

— ¿Qué te ha parecido mi último libro? –le espetó, como muestra de interés por el compañero.

Bé, i com a mixtificació de gèneres la situació és impagable. Aquí trobem barrejades la conversa i l'entrevista consultiva. Un fenòmen discursiu!

Noves entrades al Carnet de frases

2011-03-27T12:03:00.005+02:00

Ens fa goig transcriure aquí les dues útlimes anotacions fetes al nostre Carnet de frases.

62. (Coloquial, derivado coloquio)

La pasajera del autobús interurbano había aprovechado el tiempo del trayecto para hacer varias llamadas de teléfono. Se había presentado como abogada para interesarse sobre varios casos. La última llamada fue a un colaborador o colega próximo.

—Nada, Leo, es para saber cómo fue el juicio.

Un paisaje hosco, de suburbio, era el telón en movimiento del despacho improvisado de la letrada. Al parecer, el juicio no había ido mal con los testigos.

—Y la declaración de la perito, ¿cómo fue?

Un momento de silencio y llegó la reacción de desagrado de la pasajera.

—Hay que ver, un profesional debería saber qué ha de decir.

Al final de la conversación la letrada hizo un resumen de la charla.

—Oye, Leo, muy bien por el machaque que ha hecho el testigo principal. Pero, perdona, la psicóloga se ha bajado las bragas.

El pasaje no conocía ni a la abogado ni a Leo, ¿leonor o leonardo? Pero supo que una psicóloga se había “bajado las bragas” en un juicio. La estridencia de la comunicante era mayor porque no encajaba en una conversación entre juristas, es decir, una entrevista profesional, por muy colegas que fueran.

No es que la metáfora sobre la dejación de funciones o de dignidad fuera procaz y sexista. Es que tenía saña. Por algo la tradición oral recomienda que, hagas lo que hagas, te pongas…

63. (Contante y sonante)

—No, “por favor” no es ninguna palabra mala –dijo con dulzura la mujer al niño, de tres o cuatro años, que llevaba de la mano por la calle.

El pequeño ya tenía inquietudes metalingüísticas. Y se había interesado por clasificar las palabras en buenas y malas. Podrá parecer curioso que comenzara por una expresión tan bondadosa como “por favor”.

No iremos desencaminados si apreciamos en esa preocupación el interés del niño por un mundo nuevo y fascinante, el de las palabras malsonantes. Lo admirable de ese momento es que la criatura inició la exploración con arte y prudencia. No en vano señaló con una lengua blanca el continente contante y sonante que despertaba su imaginación

Tancat per festes

2010-10-03T17:49:00.005+02:00

Al full de paper enganxat al vidre de la botiga es llegia: "L'establiment està tancat durant les festes". Era una botiga d'electricitat i també el "Punto de Servicio" d'una companyia de distribució d'energia elèctrica. A la comarca era el lloc per fer contractacions o canvis del servei.
Havia viatjat del seu poble a la capital de comarca una parella de gent gran. I s'havien trobat amb la porta tancada i l'esmentat cartell. Eren les festes de Santa Pantària, un detall que no es deia a l'anunci perquè devia de ser una informació de coneixement general. La pregunta que es feien aquells senyors i els clients que passessin per allà és la següent: Fins quan duraven les festes?
Siguem un xic informatius i diguem que havien començat el divendres 24 de setembre. Un divendres, en aquell any de 2010. A la setmana següent, el dilluns va estar tancada la botiga. També el dimarts. I el dimecres, que coincidia amb una vaga general a Espanya, però que no va afectar gaire el programa en honor de Santa Pantària.
Però per fi obririen el dijous 30 de setembre. L'horari de matí és de 9 a 13 hores. Passaven vint minuts quan l'encarregat va travessar el carrer i va obrir la porta. Després va dir a un conegut que havia esmorzat uns rajolins de vi, perquè la cervesa no li anava bé. Amb uns gots de vi ja anava servit.
El matrimoni de camperols estava neguitós per l'espera i probablement per les visites frustrades de la setmana. I el marit va retreure al botiguer la gasiveria del cartell. L'encarregat, com ja sabem, no havia esmorzat com pertoca en un dia de treball sinó que seguia amb la dieta festiva. I potser per això li va respondre que la informació del cartell era l'apropiada. Per festes, tancat. L'altre va insistir en què calia dir quins eren aquests dies, amb un to d'enuig. I el botiguer va reiterar la seva postura amb un to de veu de berbena.
Ja tenim una discussió servida. I sense possibilitats d'entesa ni de maneres. Uns anaven a parlar amb la oficinista del Punt de Servei d'Endesa, que ja era darrera la seva taula, i l'altre a obrir el local després d'una setmana d'excessos. Per això s'estava darrera el taulell, recolzat per suportar millor els efectes de la vigília nocturna.
La disputa tenia vàries causes, però venien de la mateixa incúria. La manca d'informació és una. Qualsesvol pot imaginar quin efecte fa trobar-se un cartell on es diu "Ara torno". L'altre és la suspensió perllongada d'un servei. La tercera, però, assoleix la màxima importància. Lamentablement, la capacitat d'aprendre i de millorar el servei és tan limitada que hom no té gaires esperances que l'any vinent hi hagi un canvi en la informació i en el tracte.
A la vitrina de l'establiment hi havia publicitat de l'empresa. Anunciava amb cert misteri que sabien com reduir el cost de la factura. Si els clients haguessin tingut l'humor de llegir la publicitat potser haurien pensat que costava de creure-se-la. La credibilitat és una qüestió de fets i, molt especialment, de paraules, de bones i coherents paraules.

Sobre llengua i gènere

2010-05-14T23:50:00.002+02:00

Ens agradaria seguir amb el debat que vam iniciar el passat dilluns en el taller que us vam presentar sobre llengua i gènere. Comencem recordant el desenvolupament de la sessió. Aquesta es va iniciar amb l’activitat següent:

Si t’encomanen la feina de redactar una carta dirigida a totes les persones d’una institució, comunitat, grup... amb quin gènere la faries? És a dir, tenint en compte que bona part del grup està format per dones, utilitzaràs de tota manera el gènere masculí englobant-les en el gènere “no marcat”, presentaràs les formes masculí-femení simultàniament separades amb una barra, o bé rumiaràs en una forma neutre per tal que ningú se senti ofès?

De seguida van començar a sortir diverses opinions: hi havia qui trobava tot aquest tema una ximpleria i creia que no era necessari complicar-se la vida, d’altres trobaven més correcte utilitzar les formes masculí-femení simultàniament i uns pocs es decantaven cap a una forma neutra.

Tot seguit, vam presentar les propostes fetes per diverses institucions.

La guia que presenta la Generalitat de Catalunya aposta per l’utilització de mots de gènere neutre:

http://www10.gencat.cat/gencat/AppJava/cat/actualitat/50608manualperaunllenguatgenosexista.jsp

La següent és de la Diputació de Lleida, que segueix el mateix criteri que la Generalitat:

http://www.diputaciolleida.es/diputacio/igualtat/sobira/2/guia-de-llenguatge-no-sexista

També vam trobar un manual el·laborat per l’“Associación de estudios históricos sobre la mujer” de la Universitat de Màlaga, en la qual es busca quelcom semblant que en les dues anteriors:

http://www.nodo50.org/mujeresred/manual_lenguaje_admtvo_no_sexista.pdf

I per últim, hi ha el cas de la Universitat Pompeu Fabra que divergeix de totes les altres propostes i es limita a presentar normes per tal d’utilitzar les formes masculines-femenines correctament.

http://www.upf.edu/gl/criterisupf/sexisme.html

Durant el debat que es va fer a classe, la companya Alba Albet es va fer ressò d’una declaració sobre el gènere que va fer el passat juny el Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears. La podeu llegir ací: http://www.uib.es/depart/dfc/gresib/declaraciogenere.pdf

En aquesta declaració es manifesta que les propostes formulades sobre el gènere gramatical “es formulen a partir d’un coneixement insuficient del funcionament de les estructures lingüístiques, per la qual cosa descansen sobre nocions científiques falses”. Tot seguit, s’afegeix que “l’existència i l’ús de les formes no marcades de cap manera no pot ser considerat llenguatge sexista i llenguatge discriminatori (...) Al contrari, les construccions que introdueixen artificiosament la segregació de gèneres atempten contra el bon ús de la llengua, consagrat no només en les gramàtiques, sinó també en la nostra tradició literària”. En conseqüència, els lingüistes de la UIB proposen una sèrie de mesures per dur a terme des de l’administració: es demana, per exemple, utilitzar les formes no marcades de manera sistemàtica. D’altra banda, també es recorda que paraules com professorat i alumnat són un calc del castellà i que per tant, s’hauria de prescindir d’aquestes.

La majoria de lingüistes catalans han mostrat públicament posicions similars a les de la UIB... Vosaltres també les compartiu? Les comunicacions institucionalitzades haurien de respectar la genuïnitat o seguir les guies de llenguatge no sexista?

Mercè Pàez i Hugo Sorolla.

M'explica una mica...

2010-04-28T02:47:00.003+02:00

Hola companys,

Ahir vaig estar sentint el canal 324, sí aquell en què hi ha notícies tothora. Doncs bé, veient una entrevista a les 22:54 intitulada "Com repartim (bé) el nostre temps". Una dona n'entrevistava una altra. El que em va sobtar va ser un moment quan l'entrevistadora va preguntar el següent:

[] M'explica una mica què és un contracte social?

No té més. No hi ha "si us plau", ni cap altre marcador de distància o respecte. A més, pel que fa als díctics, fa servir pronoms de 2a persona del singular (no pas el vós o vostè) i aquest pseudoimperatiu "m'explica" sense cap verb ni temps marcadors de respecte (com ara "Em pot explicar" o que em podria explicar..." Per tot el que hem dit, crec que aquest acte comunicatiu trenca el principi de cortesia rotundament.

D'altra banda, tot i ser, per mi, un enunciat poc afortunat, m'arrisco a admetre que en la nostra societat, diguem-ne, Mediterrània, s'està estenent molt la tendència a suprimir les formes de respecte (en són exemples la quasiextinció del "vostè", el poc ús del "si us plau"....

Marc

Renúncia a denunciar enunciats

2010-04-11T20:34:00.003+02:00

"Està totalment prohibit baixar a la zona de vies."

Del metro, són poques les coses que se saben del món fascinador que hi ha vora la via. S'hi troben per allí, bàsicament, buscadors d'or i diferents aventurers, que viuen de la caça de les bèsties subterrànies. Poblacions vora els carrils, barraques amb enllumenat elèctric que roben el corrent dels fils de més amunt, i la planura que, per trobar-se tancada dins de túnels, no acostuma a escalfar-se gaire sota el sol.

Atrets per aquell món verge i feréstec, són molts encara els que de tant en tant abandonen la comoditat una mica avorrida de l'andana, i es llencen a l'aventura de baixar.

Cap a la zona de vies.

Malauradament per a ells, està prohibit del tot.

Per a tots els habitants que vivim a sobre el sòl, pot semblar-nos estrany que la gent baixi a la via. Pot semblar-ho més, encara, que la institució del metro hagi de prohibir una cosa així. Però que s'hagi de prohibir "totalment", això sí que no hi ha pragmatista que ho perdoni, ni ordre de les coses ni funcionament del món que aparentment pugui justificar-ho, que "prohibir" ja té un sentit complert i ja vol dir, molt semànticament, no permetre fer quelcom, sense matissos.

D'acord, estic d'acord.

Però alguna cosa hi deu fer allà aquest "totalment".

Algú ha cregut que era una bona idea escriure'l. Algú, vés a saber, ha deixat de baixar a la via perquè estava prohibit. Algú ha deixat de baixar-hi perquè estava completament prohibit. Algú s'ha llegit el rètol i no hi ha trobat res rar.

De tots aquests algú, jo sospito que cap n'era un pragmàtic.

Potser la pragmàtica no hauria d'escandalitzar-se davant d'enunciats com aquests, sinó, en tot cas, d'encuriosir-se molt. Llançar-se a buscar la raó per què existeixen, no a denunciar que existeixen. Un ànim descriptiu en comptes de prescriptiu, com una manera més de fer la matèria emocionant.

Sona a obvi, així que no us molesti gaire si dic allò que ja se sap com si se m'acabés d'ocórrer a mi.

Em crec molt llest?

De cap de les maneres. Quanta agressivitat! Però sí sé una cosa, en realitat:

Si t'atropella un metro, pot matar-te.

Et pot matar del tot.

Aleix Ortuño

Spots incoherents?

2010-03-14T11:51:00.005+01:00

Si hi ha alguna cosa que està per tot arreu però que sembla que tothom odia és la publicitat. Però es clar, si no és per patrocini (una manera de vendre's, sense voler donar-li un sentit negatiu), és per diners, que fan que qualsevol mitjà de comunicació cedeixi ràpidament a omplir els seus contiguts d'anuncis. De qualsevol manera, el resultat és el mateix, cada dia trobes més publicitat arreu.

I encara tenim sort els que vivim a ciutats com Barcelona.

Com deu ser viure a ciutats com Tokio, o com New York, que vagis on vagis ets rodejat del caos d'informació que bombardeja el teu cervell amb sons, colors i tipografies estridents, que t'esgoten mentalment sense adonar-te'n?

Barri d'Akihabara, Tokio

Ara sí, no puc negar que sóc una gran fan de la idea romàntica de la publicitat. Aquella publicitat que té una psicologia al darrere, un estudi de les "víctimes". L'esquer correcte pel peix correcte. Així, sóc d'aquelles persones que no canvia de canal quan arriben els anuncis, al contrari.

Fa uns dies, mirant la publicitat dels canals privats de la televisió, em vaig trobar amb un spot que em va desconcertar. Pel que sembla, només a mi, perque li vaig comentar les meves inquietuds a la meva companya de pis i no va en estar d'acord. L'spot en qüestió és el següent:

http://www.youtube.com/watch?v=LlAe8dQaAfU

Segons aquest anunci, la paraula "Colibrí" + "-Ista" = La velocitat d'un colibrí més

la d'un velocista. N'esteu tots d'acord, amb aquest experiment lingüístic? No seria millor... "velocibrí", per exemple?

D'acord amb el diccionari de l'Avui.com:

-ista

1. Sufix que entra en la formació de noms i significa 'ofici', 'professió' : taxista

2. Sufix que entra en la formació de noms i adjectius i que significa a) 'Partidari d'una doctrina,d'una escola o d'un moviment': . b) 'Persona que té o que mostra una actitud': . c) 'Persona que fa una activitat o que té una afició' : alpinista

Llavors-------> Colibrista [pl. -es] m. Persona que mostra actitud de colibrí. (¿?)

Resumint, aquest petit text d'opinió només era per deixar expressar-se al lingüísta repel.lent que tots portem dins, el que ho vol tot sensu stricto, amb un poc d'humor. I a més, ressaltar una de les moltes incoherències lingüístiques que s'utilitzen amb tanta naturalitat als diversos mitjans de comunicació i que de tant en tant cal destacar.

Maria Ferrer

Tabac i publicitat, l'anunci i el gènere

2010-03-02T07:35:00.006+01:00

A la dreta podem veure un dels cartells de la polèmica campanya publicitària de l’entitat francesa Drets dels No Fumadors. La foto apareixia a l'edició d'El Periódico del 24 de febrer d'enguany.
I llegim el titular de la notícia, que diu així:

L’al·lusió sexual d’una campanya antitabac escandalitza França.

L'explicació d'aquesta reacció social apareixia al subtítol: "Els cartells associen l’hàbit de fumar amb una fel·lació forçada". L'endemà es va anunciar al retirada de la campanya.
Quin era el propòsit de la campanya? Llegim al mateix diari la informació de la situació que va motivar l'anunci.

La campanya pretén frenar l’increment del consum de tabac entre els joves, a qui no ha afectat la llei que, des del 2008, prohibeix fumar als espais públics. Encara que la norma ha fet baixar lleugerament el consum general de tabac a França, no ha funcionat entre els adolescents: el consum amb 16 anys va pujar del 14% al 18% de l’any 2008 al 2009, i amb 17 anys va créixer del 20% al 22%.

El context ampli del missatge és el gènere publicitari. I una de les caraterístiques de la publicitat és la gosadia. Quina és la frontera? On s'ha d'aturar el publicista que respecta les bones pràctiques comunicatives? Aquest és un debat fonamental i que no pot estar sotmès a l'actualitat o al present immediat.
La nota d'actualitat és que la campanya s'ha retirat tot just quan començava. Nosaltres posem la nota històrica amb la recomanació de visualitzar un vídeo d'anuncis de tabac a la premsa espanyola publicats durant els últims cinquanta anys. El vídeo presenta un corpus històric, que ha estat recopilat i estudiat per Sonia Madrid al llibre Signos errantes.

Quant costa aquesta oferta?

2010-03-01T10:24:00.012+01:00

Miro el prospecte i llegeixo l'oferta de la portada. M'emporto tres ampolles d'oli i en pago dues. A l'anunci parlen del producte en masculí: "Combina'ls com vulguis", "paga'n dos!". I no sé quin mot tenen al cap els anunciants de Carrefour, perquè a la part inferior del full llegeixo una referència en femení, "comprant-ne 1 ampolla 3,84€". Potser es refereixen a "productes".
Tant se val el gènere del producte. M'interessa calcular quant em costa l'oferta. Ho pregunto a una colla d'alumnes i, amb les precaucions d'un interventor de l'Estat (algú treu una calculadora, altre un Iphone), arriben a resultats diferents:

5,12€ (dues respostes)
5,16€ (una resposta)
7,50€ (una resposta)
7,62€ (una resposta)
7,68€ (set respostes)

Com podem apreciar hi ha una disparitat de resultats. Fins i tot algú dels interrogats no s'ha atrevit a donar una resposta. Si més no, la meitat dels enquestats coincideix a dir que el cost de l'oferta és de 7,68€. La primera impressió és que aquesta oferta descobreix les nostres antigues dificultats amb els problemes de matemàtiques. Potser caldrà avisar els responsables de l'hipermercat perquè no caiem en la confusió.
La segona impressió es que aquest problema resulta ben fàcil per a qui acostuma a fer la compra de casa. Per a ells això de "paga'n dues i emporta-te'n tres" té un càlcul ben simple. No es regeix pel preu més gran (el que es veu imprès en lletres grosses) sinó pel més petit. Pensa en el preu més alt i encertaràs.
El secret d'aquest domini de l'aritmètica és moral. La persona que va a comprar porta una moral escèptica que li fa desconfiar de l'aparença i de les gangues. La seva màxima és: entre dos preus possibles, el més car és el probable.
Arribarà un dia en què no calgui ser un moralista per calcular les ofertes. S'haurà promulgat una norma que obligui a escriure el preu total de l'oferta. Ah!, i en un cos de lletra similar o superior al del preu per ampolla. No valdrà dir o escriure, per exemple, això:

2,56€
7,68€

A la nostra manera, quan estudiem el discurs i la seva coherència, intentem posar lubricant als engranatges de la justícia. I vaticinem esdeveniments jurídics.

Postals a quatre euros el quilo

2010-02-28T19:17:00.002+01:00

Quan era petit, van preguntar-me que què pesava més: un quilo de plom, o un quilo de palla. Jo no vaig trigar gens a respondre que un quilo de plom, és clar, i després, quan van dir-me que no, que m'equivocava (perquè pesaven igual!), jo no vaig entendre-ho, i vaig demanar que es deixessin de rucades.

Una bola de canó al costat d'uns quants brins de palla. Què pesava més? El plom.

I ja estava tot dit.

Avui dia, apresa la lliçó, i deixades enrere totes les matemàtiques i la física del món, i les taules que inclouen hectograms i decalitres, quan em pregunten que què val més, una imatge o mil paraules, jo no puc estar-me'n: serà depèn del que pesin, dic, que ja hi vaig caure una vegada i no hi penso caure més.

La pregunta és, a més, tramposa.

Hi ha conceptes abstractes difícils de descriure en imatges, això ho saben els que juguen al Pictionary, i fàcils d'encabir en poques paraules. Hi ha retrats robot amb què atrapen assassins. Hi ha il·lustracions de Busca a Wally difícilment narrables en menys de mil dues-centes vint-i-dues paraules, i llibres de contes als que les il·lustracions no els fan cap bé. Imatges que commouen, paraules que també.

A mates deien, crec recordar, que no es poden sumar pomes amb cadires.

Una imatge no val més que mil paraules. No en val menys, no en val igual. Massa obvi? És clar que sí. Certa imatge potser sí, enfront de certes paraules, i la taxació del preu que la faci cadascú. És divertit, posar-se relativista.

És inevitable, en realitat.

Aleix Ortuño

Els fets no ho fan tot

2010-02-28T12:37:00.002+01:00

Les paraules i les coses (o els fets) són coses diferents, valgui la redundància, per això les anomenem de forma distinta i configuren entrades diferents als nostres diccionaris. Però és innegable el seu estret lligam: cada paraula remet a una cosa (o concepte), ja sigui física o abstracta. La relació entre la paraula i la cosa a la qual es referencia és totalment arbitrària, però acceptada i compartida per la comunitat de parlants. No obstant, sempre hi entra en joc la subjectivitat del parlant. Per exemple, davant la paraula "arbre", així pelada, sense matisos i fora de context, mentre algú hi veurà l'arbre que té plantat al jardí, un altre s'imaginarà aquell arbre centenari que va veure mentre caminava pel bosc, i un tercer recordarà l'arbre que ha vist dibuixat a les vinyetes d'un còmic. Per això, moltes vegades les il·lustracions aconsegueixen transmetre més fàcilment una idea que les paraules per si soles. D'aquí la sentència Una imatge val més que mil paraules.

En certa manera enllaçada amb aquesta coneguda i debatuda frase cèlebre, n'hi tobem una altra, Fets, no paraules, objectiu del nostre anàlisi. Els fets són, al cap i a la fi, imatges, accions i coses que podem veure i, per tant, provar. Les paraules no són sinó l'anticipació (quan parlem en futur) o la recreació (quan parlem en present o en passat) d'uns fets. Així, d'on neix la frase Fets, no paraules malgrat aquesta aparent correspondència entre fets i paraules, malgrat estiguem dient precisament que les paraules testimonien els fets sigui quin sigui el seu ordre temporal? Neix de la desconfiança en la Paraula. Perquè la paraula té un poder enorme: el de dir la veritat, però també el d'enganyar, el de falsejar la realitat. Al mateix temps que té capacitat per recrear escenaris reals, viscuts, etc., pot utilitzar les seves armes per descriure mons imaginaris, impossibles d'existir segons les lleis físiques que regulen l'Univers o molt difícils de concebre. Per tot això, a vegades és difícil discernir entre realitat i ficció només davant de paraules. Els relats bíblics, basats només en la paraula (la Paraula de Déu) no es poden provar; no tenim fets, proves empíriques, que els demostrin. No obstant, els creients en donen fe. De la mateixa manera, qualsevol acte de parla que revela fets futurs, també genera el dubte de la certesa. Per això, la població rep les promeses electorals amb desconfiança, amb el neguit de si s'acabaran complint o es quedaran en simples promeses, més tenint en compte la poca credibilitat que tenen les paraules de la classe política en general.

Però pel que fa als fets, veurem que analitzant-ho bé, les fronteres entre realitat i ficció tampoc estan tan clares. Perquè els fets no sempre són objectius. Si el subjecte que rep l'enunciat "Plou" està constatant en l'espai que ocupa aquest fenomen meteorològic, podem dir que aquesta paraula remet a un fet objectiu. Però si, en canvi, el mateix subjecte sent la declaració "T'estimo", no té més manera de comprovar que aquestes paraules van associades a un fet verídic més que per criteris subjectius: considerant si les actituds, l'afecte, etc. que la persona que les ha pronunciades té vers ella així li ho demostren (queda clar, però, que l'"amor" no és quelcom mesurable). D'altra banda, també és important tenir en compte la distància (temporal i local) que ens separa dels fets. Tornant a l'exemple de la pluja, si nosaltres estem presenciant in situ aquest fenomen, podem creure amb fermesa que aquest fet és real. Ara bé, si el veiem per televisió, posem per cas en una connexió en directe, com sabem que aquest fet està passant en aquell moment si nosaltres ens trobem en un altre indret? Potser la meteorologia no sigui precisament l'àmbit on es produeixen més manipulacions, però tots sabem que les imatges que ens traslladen els mitjans de comunicació no sempre són fiables. En conclusió, Fets, no paraules, que podríem equiparar a la més popular Si no ho veig, no m'ho crec, no és aplicable en tots els casos.

Anna M.

No més només

2010-02-20T07:59:00.005+01:00

Si l'home que casa dues persones no és un capellà sinó un sofista, o, pel que fa al cas, és un surfista, que per fer una broma s'ha vestit sotana i s'ha escolat fins a l'altar, i creient-se murri casa als nòvios, i després se'n va a la platja, es puja a la taula i se'n va a navegar, el matrimoni és nul. Si la núvia, enamorada, però no del nuvi, és clar, sinó d'algú altre, ja sigui del cambrer o d'aquell que toca l'orgue o d'algú qualsevol que no s'hi ha pogut presentar, i amb esperit rebel, creua els dits en el moment de dir el "sí vull", i vosaltres féu una foto amb què poder-ho provar, el matrimoni és nul. Si l'home que es casa, el dia abans, en el comiat de solter, begut i sincer, li dóna per posar-se confident, i explica al barman que no s'estima la noia amb què es casa, i això que és maca, però que és gai, i als pares els sabria greu assabentar-se, i que què content està de fugir de les sospites, el matrimoni serà nul, si mai se n'assabenten.

En aquests casos, les paraules durant l'acte podrien ser les mateixes que en un casament reeixit, dit d'altra manera, autèntic. "Jo us declaro marit i muller", tant se'n donaria. El matrimoni seria nul, a desgrat de les paraules. Ni legalment, ni per a assumptes religiosos, tindria cap validesa. La parelleta feliç podria menjar pastís i anar-se'n de viatge.

El pastís de noces no ho seria, i el viatge de nuvis, tampoc. (Cosa curiosa, el gust seria el mateix, i Hawaii seguiria quedant, més o menys, pel mateix racó del mapa.)

Que canviar el món no depengui només de les paraules, ni tan sols en el seu regne (les famoses declaracions), a mi em fa relativitzar el poder que es diu que tenen. A més, si hagués de posar-me sofista, diria que és curiós afirmar que les paraules poden canviar la realitat, i dir alhora que la realitat resulta inassolible. Aleshores no canviem la realitat, sinó la visió subjectiva que en tenim d'ella, i aquesta no poden canviar-la els mots sinó les persones, que tant s'expressen per fets com per paraules, i potser sigui innecessari, en realitat, jerarquitzar.

D'acord, tots aquí fem pragmàtica: ja sabem que hem d'anar una mica més enllà de l'evidència. Realitat i subjectivitat, paraules i fets. Entenc les idees i fins i tot les comparteixo. Al final, ves per on, resultarà que tots pensem igual, i que discutim només perquè a això ho diem debat. Però no em voldria deixar endur per la inèrcia. El nostre entorn dóna a les paraules la importància que els hi dóna. Nosaltres ens movem per la vida sense importar-nos gaire realitat i realitat. A mi em sembla que tot plegat està molt bé. L'instint de les persones sembla que funciona, i el món, majoritàriament, pot anar tirant pel dret.

La qual cosa em recorda una sospita:

Si mai, en un funeral en comptes d'un casament, el comiat religiós el duu a terme un surfista sobre una taula de surf, i si un bromista macabre ha creuat els dits de la mà del cadàver, i el taüt va, no sé per què, en un catamarà, i si resulta que la vídua i els fills són sobre motos aquàtiques, i riuen mentre diuen que lamenten la pèrdua, i el mestre de cerimònies, el surfista, dic, llegeix en comptes de textos rituals la llista de la compra, que per ser surfista inclourà almenys un parell de banyadors i pa integral, aleshores el funeral potser sigui nul també, a més d'un disbarat considerable.

El cadàver, malgrat tot, seguirà mort.

Només fets

2010-02-18T10:44:00.005+01:00

Aquí van les meves opinions, començades a redactar abans del post de l'Aleix, però acabades després, com podeu veure pel títol. Gaudiu-ne:

El primer que em ve al cap quan penso en “fets, no paraules” són algunes coses que vaig aprendre l'any passat a l'assignatura d'història i cultura dels Estats Units. Vam parlar dels indis americans, de la seva cultura i cosmovisió. Entre moltes altres coses, em va cridar l'atenció la concepció que tenien de la llengua. Pel que sembla, creien que la llengua tenia poder performatiu. Com el sacerdot quan diu “jo us declaro marit i muller”, la llengua tenia el poder de canviar la realitat. Per això anaven amb molt de compte amb el que deien, conscients d'aquesta força. I quina relació té això amb “fets, no paraules”? Doncs que, tal com jo ho interpreto, els indis creien que la llengua, les paraules, són una realitat, un fet. És quelcom que existeix i que té poder, que canvia el món. I la veritat és que m'agrada aquesta idea. La llengua canvia el nostre entorn, és una eina poderosíssima en la nostra relació amb el món exterior.

És clar, però, que l'ús de la llengua que feien (fan, encara?) els indis no és el mateix que el dels romans ni, evidentment, un membre d'un partit polític com és el President Montilla. I on rau la diferència? Seguint amb el que vaig aprendre a història i cultura dels Estats Units, hi ha una diferència bàsica pel que fa a l'actitud social de les cultures europea i indioamericana, ja que aquí fa segles que intentem aparentar el bé davant els altres mentre que a l'altre continent sentien el món com una teranyina en la que qualsevol acció ressona per tot.

Així que, a occident, a Roma, un cop enterats de l'innegable poder de les paraules, ens vam llançar de cap a veure com podíem utilitzar-les per convèncer a tothom de que erem molt bones persones. No importa si ho som o no, el que cal és que tothom s'ho pensi. I crec que d'aquí ve aquest escepticisme que ens porta a dir "fets, no paraules". Anys i anys de només aparentar han portat a que dubtem molt més dels demés, a que inconscientment busquem l'error en la seva representació que ens demostri que tan bons no són. Per això les paraules no tenen cap valor, ni els fets, a menys que hi creiem. Sempre podrem trobar una explicació alternativa a la causa d'un fet, canviant la seva natura, i el mateix per les paraules. I a on ens porta això?

Per a mi, la realitat més enllà del meu cervell és totalment subjectiva. Pot ser una subjectivitat compartida, però no per això és un món més objectiu. Per a mi, les paraules són un estímul més d'aquest exterior desconegut, per tant, fets. Fets lingüístics si voleu, però no per això menys poderosos. I no sento que les paraules tinguin cap mena de responsabilitat respecte de la Veritat o la sinceritat, les paraules són fets que tenen una estreta relació amb a altres fets, sí, però són tan lliures com les accions. Una altra cosa seria plantejar-se: ¿Els nostres fets, els nostres actes, volem que estiguin en coherència amb quelcom? ¿Volem ressonar amb el que creiem que és la Veritat, interior o exterior?

Només paraules

2010-02-12T03:05:00.001+01:00

Pel que fa als fets fets de paraules i a les paraules en si, sempre em poso romàntic, i penso que, sovint, quan li dius a algú que l'estimes és que l'estimes de debò. Altres persones enamorades desconfien més, però, i deixen anar, suspicaces, allò de "són només paraules" quan algú els diu que les estimen, perquè resulta que mentre aquest algú ho deia duia alhora a terme detalls de mal amant, com ara mateix, per citar un exemple, intentar seduir a la germana (o germà) de l'estimada (o estimat), o oblidar-se del seu aniversari un any darrere un altre perquè sí.

En aquest cas, ai las!, és difícil no comprendre les persones ferides que deixen anar aquest desencantat "fets, i no paraules!", que és alguna cosa així com dir "menteixes, cabró!", però porta implícita la certesa que les paraules, en la mesura que tenen la capacitat de no correspondre's a la realitat, potser calgui vigilar-les, i si no es relacionen amb uns fets determinats, sospitar-ne, no fos cas que fossin falses, o encara pitjor, no fossin sinceres. (Amb la sinceritat, penso jo, passa el que amb l'autoconsciència: sabem que és en les altres persones perquè també és en nosaltres, i sent així, que sigui indemostrable, em sembla a mi, no és tan greu.)

No voldria que semblés que construeixo tot a partir d'anècdotes, i odiaria haver de cenyir-me a experiències reals (o viscudes!), però fa temps coneixia dos individus que havien estat amics, un dels quals havia perdut la seva dona en un accident de cotxe mentre que l'altre havia assassinat la seva per lucrar-se amb l'assegurança de vida que tenia a nom d'ell. Jo solia trobar-me més amb el primer (l'altre era a la presó), i sempre em deia el mateix, entristit i melancòlic: "el que més m'empipa és que els dos siguem vidus".

Li empipava haver d'usar el mateix terme "vidu" en els dos casos, tan diferents, i crec que el missatge que s'extreu, ja que hi som, és que potser no pugui dir-se que és impossible distingir entre coses i paraules. Potser sí hi ha diferències, per més que sovint estigui enamorat i em resulti impossible imaginar-me no estimar la noia que dic que estimo, i per més que quan em poso molt i molt bleda i dic que li prometo, quines coses, somiar amb ella, estic fent la cosa en si: li ho prometo, i tant és que després no somiï res.

És bonic, hi estic d'acord, entendre que les paraules formen els actes. Que són part dels fets, de la mateixa importància. Només que pateixo de l'habitual incredulitat. I que em sembla que, si fets i paraules tenen relació, potser estiguem parlant de fets lingüístics, i aleshores és com si tot tingués menys gràcia.

Al final, em penso que l'únic que pot dir-se de segur de les coses i de les paraules és que si les sumes o, tant se'n dóna, si les restes, el resultat és sempre, com a mínim, igual a la pragmàtica, la qual cosa no sé si vol dir res però encapçala el bloc i, sent així, tampoc pot ser mentida.

Hola a tothom!

2010-02-10T13:42:00.001+01:00

Ei, nois com anem?

Guia de viatge: programa del nou curs de Pragmàtica

2010-02-03T12:36:00.005+01:00

A un pas ja de començar el curs, pel que fa a la matèria de Pragmàtica, exposem el seu contingut de temes, activitats i lectures.

1. Objectius formatius
• Conèixer els conceptes i principis de la perspectiva pragmàtica.
• Identificar les afinitats i diferències de la Pragmàtica amb altres disciplines contextuals de la Lingüística.
• Aplicar modalitats d’interpretació pragmàtica a enunciats i discursos.
Concepte.- La pragmàtica no és tant una disciplina com una perspectiva d’estudi. Permet analitzar els usos discursius i els principis que regulen la seva adequació i comprensió. Aporta els principis de la cortesia i la cooperació comunicatives. I considera la distància social i la perlocució o els efectes de la comunicació.

2. Competències
Competències
Relacionar la teoria lingüística amb les pràctiques discursives.
Confegir i interpretar corpora discursius.
Assolir una visió sintètica dels conceptes de pragmàtica.
Descripció
Elaborar la fitxa d’anàlisi d’un enunciat.
Fer l’anàlisi d’un corpus discursiu.
Elaborar una memòria del mòdul de pragmàtica.

3. Estructura y continguts
3. 1. Elements de pragmàtica:
Principis de cooperació i cortesia. Principis interpersonals de presentació, domini, afecte, assertivitat i empatia. Realitzatius i actes de parla.
3. 2. Discurs i consciència històrica:
Retòrica, la xarxa del saber. Comunicació institucional, comunicació mediàtica i anàlisi del discurs.
3. 3. Anàlisis pragmàtiques:
Gèneres discursius i procediments de narració i argumentació.

4. Activitats
• 4.1 Fitxa d’anàlisi d’un enunciat, amb una redacció esquemàtica que contingui: 1) una part descriptiva (emissor, destinatari, enunciat o contingut proposicional, context, situació i registre), 2) una part analítica o de comentaris parcials i 3) una interpretació global o conclusió. Extensió: 2.100 caràcters. Presentació a classe a partir de finals d’octubre.
• 4.2 Moderació d’una sessió a l’aula d’ordinadors: en grups de tres persones com a màxim, presentació, activitats i comentari de documents i recursos de la xarxa telemàtica durant mitja hora. Realització al llarg del curs.
• 4.3 Anàlisi del corpus de salutacions de festa major de Manlleu (1940-1956). . Extensió: 14.700 caràcters; data de realització: desena setmana de curs. També es pot crear i analitzar el corpus d’una localitat que no estigui en el repertori o corpora “Festa i discurs” ; aquesta activitat creativa, que es pot fer en equip, implica la descàrrega de la sessió de moderació a l’aula d’ordinadors.
• 4.4 Memòria de curs, amb una part sintètica (què aporta la perspectiva pragmàtica) i altra part analítica (projecte de recerca), amb una secció final de cloenda. A la part sintètica, s’ha de fer referència explícita a continguts rellevants de les obres llegides. En el projecte s’ha d’incloure un títol, la delimitació de l’objecte d’estudi triat, el marc teòric i metodològic que s’utilitzarà, un pla de desenvolupament (activitats, durada i esquema de la monografia), el fons documental i la bibliografia, i una avaluació del sentit o abast de la recerca. Extensió: 10.500 caràcters. Data de lliurament: tres setmanes després d’acabar les sessions lectives.
L’objectiu de les activitats és que l’alumne desenvolupi condicions per a la investigació. Hi compten el domini del registre de prosa acadèmica i de les tècniques de documentació, selecció i interpretació de la informació. També, el discerniment del paradigma emprat o visió científica que adopta l’investigador.

5. Fonts d’informació bàsiques
És convenient consultar una obra de cada apartat:
5. 1. Una obra de referència.
Escandell, V. (1993): Introducción a la pragmática, Barcelona, Ariel, 1996.
Bassols, M. (2001): Les claus de la pragmàtica, Vic, Eumo Eidtorial.
Bertucelli, M. (1993) Qué es la pragmática, Barcelona, Paidós, 1996.
Calvo, J. (1994): Introducción a la pragmática del español, Cátedra.
Levinson, S. (1983): Pragmática, Teide, 1989.
Payrató, L. (2003): Pragmàtica, discurs i llengua oral, Barcelona, UOC.
Verschueren, J. (1999): Para entender la pragmática, Gredos, 2002.

5. 2. Una obra sobre teoria i història del discurs:
Aristòtil (350-335 aC): Retòrica (diverses edicions).
Austin (1962): Cómo hacer cosas con las palabras, Paidós, 1981, 1990.
H. Calasamigila, A, Tusón (1999): Las cosas del decir. Manual de análisis del discurso, Barcelona, Ariel.
Fish (1989): Práctica sin teoría, Barcelona, Destino, 1992.
Laborda (1996): Retórica interpersonal. Discursos de presentación, dominio y afecto, Barcelona, Octaedro.
Julio Muñoz, comp. (1998): Textos clásicos de pragmática, Madrid, Arco Libros.
Sperber & Wilson (1986): La relevancia, Madrid, Visor, 1994.

5. 3. Una obra aplicada.
Bañón, A. (2002): Discurso e inmigración, Universidad de Murcia.
Van Dijk, T. (1978): La ciencia del texto, Paidós, 19892.
Haverkate, H. (1994): La cortesía verbal, Madrid, Gredos.
Laborda, X. (2001): Comunicació institucional i literatura de paperera, València-Barcelona. 3i4.
Lomas, C. (1996): El espectáculo del deseo. La persuasión publicitaria, Octaedro.
Pablo Rabasso, Joan de (1997): Tècniques d’entrevista per a professionals de la salut, Eumo.
Tuson, A. (1995): Anàlisis de la conversa, Empúries.

5.4. Documents a la xarxa de X. Laborda
“Carnet de frases”: enunciados comentados. URL http://www.sant-cugat.net/laborda/39CARNET
“Glosario de comunicación”: conceptos de pragmática y retórica. URL www.sant-cugat.net/laborda/4334GLOScast.htm. Versió en català, www.sant-cugat.net/laborda/4334GLOS
“Comunicación verbal: humor y creatividad”: estudio sobre entornos comunicativos. URL www.sant-cugat.net/laborda/4364HMOR2.htm. Versió en català, www.sant-cugat.net/laborda/4364HMOR.htm

5.5 Blogs i videos docents
Blog “Paraules i coses: Pragmàtica”. URL http://enunciats.blogspot.com
Blog “Retòrica:passió pel discurs”. URL http://discurs.blogspot.com
Vídeos de comunicació: www.youtube.com/xlaborda

Escriure i esborrar el que he escrit

2009-10-03T18:51:00.008+02:00

Quan tinc al davant la pàgina en blanc pateixo el neguit de l'escriptura que ha de sortir de les meves mans. Com pot resultar de difícil escriure! Ara bé, ¿hi ha alguna activitat comunicativa que sigui més difícil que escriure? Potser parlar en públic? Potser sí, potser no.
El que sí és difícil és esborrar allò escrit. Ja ho deia el clàssic, "escripta manent", allò que està està escrit perdura. De ben segur que coneixia la frase Daniel Sirera, membre del Partido Popular al Parlament de Catalunya. Però no li va servir de gaire l'advertiment de Caio Titus. Un periodista gràfic va captar el missatge de text que volia enviar a la seva col·lega, Carina Mejías. Deia així: "Este partido es una mierda". Es referia al seu partit, el que ha dirigit fins fa poc. Ho publicava l'Avui el 3 d'octubre.
Hi ha qui li ha demanat la dimissió. Sirera, però, s'ha escarrassat per desmentir una interpretació literal. El que diu el text no és el que volia dir. Això ha assegurat.
La indiscreció del polític Sirera el pot sentenciar a pagar una penyora ben cara.
La sentència clàssica deia "Verba volant sripta manent". Les paraules són efímeres, en canvi allò que està escrit costa més de esborrar i d'oblidar.
El jove de 25 anys C. G. M. (per què no publicaran el nom complet dels condemnats) va provocar un incendi forestal. Va cremar llocs de sis municipis valencians. El que ell volia, però, era cremar les cartes de la seva ex nòvia. El País (2-10-09) informa que ha estat condemnat a un any i mig de presó i a pagar una indemnització d'1,2 milions d'euros.
Un es pregunta si aquest home té prou coneixement del món. Tanta ràbia li feien o tan mal escrites estaven com per calar foc als papers dins un contenidor un dia de fort vent, prop d'una zona de bosc.
Va voler les paraules d'amor de les cartes i va deixar la traça de 1.900 hectàrees cremades. El que no diu la notícia és si la noia també es va desfer de les cartes. Es que és segur és que no va provocar cap incendi. Una possibilitat és que el xicot no li hagués escrit cap carta perquè enviava missatges de telefonia, com fa el polític Sirera. O perquè no sap d'escriure.
La sentència del clàssic romà resulta més útil si es combina amb una altra xinesa. Si guardes silenci, les teves dites resultaran proverbials.

El nostres vídeos sobre pragmàtica i comunicació

2009-09-18T18:53:00.002+02:00

Cibermaneres

2009-07-21T19:58:00.003+02:00

Fa un parell d'anys un llibre sobre la netiquette va ser un èxit de vendes als Estats Units. Sens dubte, hi havia una necessitat de millorar les cibermaneres. El llibre de Magalí Benítez, Cibermaneras, és una guia informal, àgil i laxa sobre la cortesia en les comunicacions a la xarxa. La nostra opinió és que cal millorar les cibermaneres. També, els llibres sobre cibermaneres.

2009: Reseña de "Cibermaneras", de Magalí Benítez
La ressenya ha aparegut a la revista Tonos Digital, número 17, de juliol de 2009, www.um.es/tonosdigital/znum17/secciones/resenas-2-cibermaneras.htm

Preguntes sobre la dignitat a la UPV

2009-07-08T21:50:00.011+02:00

Bed and breakfast, pa i mantega, amor i pedagogia, política i discurs, eròtica i poder, camí i Santiago, mentides i cintes de vídeo, l'ou i el ball, la lluna i la pruna. Quina d'aquestes associacions no és evident? Catarroja descoberta! Totes ho són d'evidents, ni que sigui fent un petit esforñ per seguir el seu joc.
Avui ens ocupa la política i el discurs, a propòsit de la Jornada sobre Comunicació Política a la Universitat Politècnica de València. El primer dia juliol ha tingut lloc a València la Jornada "Discurs polític i identitats (trans)nacionals. Ha estat organitzada pel Departament de Lingüística Aplicada.
La seva convocatòria va despertar curiositat i també incredulitat en cercles acadèmics. ¿Quin interès podia suscitar aquest assumpte a la Universitat Politècnica? Com es podia vincular el tema a les activitats del campus? Accedirien els polítics a participar-hi?
Les respostes han estat totes ben positives. Hi han participat un bon nombre d'estudiants i investigadors, entre els quals són Margarida Bassols, Antonio Bañón, Patrick Charaudeaux, Vicent Salvador o Teun van Dijk. També s'han aplegat i fet exposicions sobre immigració, polític i comunicació els polítics Amadeu Sanchís (EUPV), Josep M. Felip (PP) i Carmen Alborch (PSV-PSOE).
L'organitzadora de la trobada, Maria Josep Marin, proposava un pensament de Joan Fuster per copsar el sentit de la política:

“[...] Finalment, pensem que «política» no és sinó l’art o la ciència de convèncer el nostre veí que deu ser conseqüent amb ell mateix i amb la seva dignitat d’home. [...]”
(Joan Fuster, Diccionari per a ociosos: “Política”)

Vet aquí la síntesi de l'esperit que va amarar les sessions de la Jornada, a un campus envejable i, atenció, amb uns participants admirables, que van fer viu el pensament de Miquel Martí i Pol. És aquell aforisme que diu: "Només viu qui pregunta" (L'àmbit de tots els àmbits, 1980).

Vam fer en aquesta torbada una activitat intensa, afable i inquisitiva, sobre què és viure i pensar la política. Vam viure i vivim la política, perquè ens preguntem sobre el seu sentit i les seves maneres. Catarroja descoberta!

Programa de la Jornada.

Repertori de comunicació institucional

2009-05-29T17:11:00.003+02:00

Presentem diversos corpus de comunicació institucional d’arreu i també de la ciutat de Sant Cugat del Vallès (Barcelona). El seu contingut són discursos efímers o també anomenats literatura de paperera, discursos de circumstàncies, que combinen l’oratòria política i les estratègies publicitàries.
2009: Repertoris de comunicació institucional 2009: Repertoris de comunicació institucional Xavier Laborda - Gil Presentem diversos corpus de comunicació institucional d’arreu i també de la ciutat de Sant Cugat del Vallès (Barcelona). El seu contingut són discursos efímers, discursos de circumstàncies, que combinen l’oratòria política i les estratègies publicitàries.

Publish at Scribd or explore others: Humanities Research local propaganda

Repertori de Festa Major de Castelldefels

2009-03-16T19:33:00.003+01:00

Ofereim aquest repertori d'escrits sobre la Festa Major de Castelldefels, en el seu context històric. La informació és del Butlletí Municipal de Castelldefels. Aporta una molt interessant font documental de les salutacions de festa en el seu context històric.
Festa Major, Castelldefels: Salutacions i editorials al "Boletín de Castelldefels" (1979-1996)

Publish at Scribd or explore others: Language Research democracia 1996

Aquest corpus textual de Castelldefels abasta el període entre 1979 i 1996. Recull les salutacions de Festa Major i els editorials de l'alcalde Agustín Marina publicata al ·Boletín de Castelldefels" o "Butelletí de Castelldefels". La compilació ha estat a càrrec de Laura Pinilla Sentelles i Eva Navarrete Borrego, durant el curs 1997-1998 en l'assignatura de Pragmàtica de la Facultat de Filologia de la Univeristat de Barcelona.
El corpus és un materil molt interessant per estudiar els texts epidíctics de les salutacions de festa major, en el context d'altres notícies i escrits d'opinió.

Butlletins municipals de Sant Cugat

2009-03-16T19:28:00.002+01:00

Hem recopilat i publicat un repertori de portades i editorials dels butlletins municipals de Sant Cugat.
Butlletins Municipals de Sant Cugat, 1976-1994 Butlletins Municipals de Sant Cugat, 1976-1994 Xavier Laborda - Gil Els butlletins municipals han tingut un paper molt important en la comunicació local. A Sant Cugat van començar el 1976, amb el "Butlletí Municipal", durant el mandat de l'alcalde F. Llatjós, designat per al càrrec setmanes abans de la mort de Franco. Amb l'arribada de l'Ajuntament democràtic, al 1979 va aprèixer el butlletí "La Veu de Sant Cugat", que va tenir continuïtat fins 1987. El relleu en el partit al capdavant del govern d ela ciutat va suposar un canvi en el butlletí, que es va dir "30 dies" i, més tard, "Municipal". Aquest butlletins van perviure fins 1994. A partir de 2000 va aparèixer un nou butlletí, "Sant Cugat Avui", que és viu a l'actualitat (març de 2009).

Publish at Scribd or explore others: Engineering Research revista local

Els butlletins municipals han tingut un paper molt important en la comunicació local. A Sant Cugat van començar el 1976, amb el Butlletí Municipal, durant el mandat de l'alcalde F. Llatjós, designat per al càrrec setmanes abans de la mort de Franco. Amb l'arribada de l'Ajuntament democràtic, al 1979 va aprèixer el butlletí La Veu de Sant Cugat, que va tenir continuïtat fins 1987. El relleu en el partit al capdavant del govern de la ciutat va suposar un canvi en el butlletí, que es va dir 30 dies i, més tard, Municipal. Aquest butlletins van perviure fins 1994. A partir de 2000 va aparèixer un nou butlletí, "Sant Cugat Avui", que és viu a l'actualitat (març de 2009).

"Los niños decían tonterías"

2009-03-15T20:36:00.005+01:00

Alain era un noi de catorze anys una mica innocent. Li agradava jugar amb mots. Dels jocs de paraules i dels petits embolics va extreure una lliçó vital. Perquè va sentir una frase per atzar que li va descobrir tot un món i que el va alliberar de problemes de moral.

Con mi hermana Catherine nos habíamos inventado un juego de palabrotas. Inventábamos palabras que creíamos groseras y vulgares. Era un juego idiota, secreto, que se alimentaba de un fruto prohibido, pero que aparentemente no tenía consecuencias. Presa de los remordimientos, Catherine se lo fue a contar todo a mamá, que se lo tomó en serio. Me llamó al jardín y me dio un largo discurso: cuán triste y herida se sentía por ese comportamiento incalificable que ofendía a Dios y hacía peligrar el alma y la salud de sus hijos. Insistió en la influencia nefasta del culpable Alain sobre su inocente hermana. Esa conversación me afectó muchísimo. Mi madre jugó su gran baza, la tristeza, la dulzura y la confianza traicionada. Pero al cabo de pocos días llegó Jean, mi hermano mayor, alumno de los jesuitas. Por casua¬lidad, escuché a mi madre contándole todo aquello entre ri¬sas: «Los niños decían tonterías. He tenido que meterles en vereda». Me dejó muy abatido. Así pues, mi madre me había mentido, había jugado con mis sentimientos; mi hermana, mi única amiga, me había traicionado. Jean era un extraño que vivía en un mundo desconocido. Se reían de mí juntos.Me encontré solo, sin apoyo, sin amigos, sin poderme fiar de nadie. El amparo maternal, ese refugio absoluto que siem¬pre me esforzaba en reconstruir, se había vuelto a venir aba¬jo. Mi madre, su moral y su dios no eran más que pura fal¬sedad y perfidia. Probablemente, a partir de ese día dejé de considerar la religión de mi madre como un posible valor, y a su dios como una realidad eventual. A lo largo de toda mi vida he conservado un recuerdo muy vivo de ese suceso in¬significante. No obstante, me sería muy útil, pues a partir de entonces dejé de tener problemas de religión o de moral.

Alain Daniélou, el notable hinduista, va viure aquesta anècdota a principis del segle XX. I l'explica al seu llibre de memòries El camino del laberinto. Recuerdos de Oriente y Occidente (Barcelona, Kairós, 2007, pág. 27-8)

Article de broma, del "Carnet de frases"

2009-03-07T10:20:00.005+01:00

Copiem aquí la última anotació al nostre "Carnet de frases", que és una contribució refrescant de la lingüista i traductura María Pazos.

58. (Artículo de broma)

—¡Hola, Aurora! –saludó por la calle un niño de cuatro años a una maestra de su escuela.

—¡Hola! Yo no soy Aurora, soy Maripepa –respondió con seriedad y por puro juego–, la hermana gemela de Aurora.

—¡Nooo! Tú eres Aurora y eres profe en mi cole.

—No, Aurora es profe en el cole, pero yo soy su gemela, ¡Maripepa!

—¡¡Nooooo!!

Cuando se alejaban el niño le confió a su madre: "Yo ya sé que ésa era Aurora. Me estaba cogiendo un pelo". Quizá oyera la maestra cómo el niño correspondía involuntariamente a su juego con un artículo y un verbo de broma, al cambiar la expresión “tomar el pelo” por la ´cándida “coger un pelo”. ¿Quién dice que las frases hechas no pueden tener variaciones según las circunstancias?

(aportación de María Pazos Paz)

Podeu trobar el document complet al portal Scribd i també al lloc web personal.

Aprenentatge de llengües

2009-02-01T12:02:00.002+01:00

Recollim un anotació de la nostra secció "Carnet de frases e historias inacabadas".

—El médico le dijo: “No creas que eres un conejillo de indias”.
—¿No?
—Bueno –replicó para reintroducir la voz del médico-, “lo que han probado otras mujeres hace diez años es lo que ahora os va bien a vosotras y lo que probéis ahora será bueno para mujeres dentro de diez años”.
—Ya, claro.
Hablaron algo más de tratamiento con sobrentendidos porque la plataforma del tren de cercanías iba llena. Llamaba la atención el gusto por el estilo directo, por la invocación de voces que probablemente nunca habían escuchado en persona. La mujer debía de contar a su amiga lo que habría escuchado de la paciente. Pero una pegunta delicada superó su capacidad y sólo acertó a pronunciar una sentencia:
—Para decir el nombre de la clínica hay que aprender inglés.
El oyente indiscreto recordó la dificultad con la lengua del recluta que acudió a por las cartas del cuartel y ante el mostrador de apartados de correos voceó como si le quemara la garganta “Guàa Ráa”. El funcionario le entregó los efectos del cuartel barcelonés de Wad-Ras, indiferente a la batalla rifeña del mismo nombre y a la forzada pronunciación del soldado, para distanciarse de lo que le parecía una grosería.
Se mire como se mire, eran conejitos de indias de la onomástica colonial, la española en tierra bereber o la inglesa en todo tipo de terreno. De la investigación médica, también.

Un lema, una campanya i moltes opinions

2009-01-13T19:55:00.007+01:00

Més que paraules mou el lema de la campanya sobre l'ateisme. Diu l'enunciat que "Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i disfruta la vida". El contralema no s'ha fet esperar. El cito textualment, en castellà: "Dios si existe. Disfruta de la vida en Cristo".
Posats a triar podríem aplicar un criteri vivencial o bé un de gramatical. Des del punt de vista gramatical el que he anotat en català necessita reformes urgents. No insisteixo en el col·loquialisme de "disfrutar" en comptes de "fruir", sinó en la manca de preposició. No veig de quina manera podem fruir la vida, però si crec factible "fruir de la vida". Per aquesta raó gramatical el lema dels creients està millor construït.
Des del punt existencial i ètic, hom pot tenir raons ben fermes per preferir una o altra postura. Hi ha, però, algunes causes pertorbadores que poden ser decisives. Quines? Per exemple, la Conferència Episcopal espanyola, una emissora de ràdio que es diu COPE, les prohibicions morals i polítiques a Itàlia que no permeten deixar morir en pau l'Eluana, el cas Lamela contra l'hospital de Leganés, la doctrina catòlica sobre la contracepció i la protecció sanitària en les relacions sexuals,
El bus ateu és una idea original i estimulant. Val a dir que jo no li dedicaria ni un euro, perquè estic antiquat i considero que no val la pena parlar de Déu ni altres fantasies similars. Però he de reconèixer que els promotors de la campanya estan carregats de raons.
Més comentaris a l'article de Josep Ramoneda, "El bus ateu com a símptoma".

Ressenya de "Pragmática y subjetividad lingüística"

2009-01-09T08:43:00.006+01:00

A la revista electrònica Tonos digital de desembre de 2008 (número 16) hem publicat aquesta ressenya d'un manual de Pragmàtica del professor Ricardo Escavy.
2008: Reseña de "Pragmática y subjetividad lingüística", de Ricardo Escavy

Publish at Scribd or explore others: Linguistics Language ricardo escavy universidad de murci

Un món feliç? Corpus de comunicació institucional

2008-12-31T12:04:00.002+01:00

2009: Un món feliç? Portades del butlletí municipal "Sant Cugat avui"

Publish at Scribd or explore others: Language 2000 2009

Salutació

2008-12-05T13:32:00.003+01:00

Un any més, pels volts del Nadal, l’assignatura de Pragmàtica s’acomiada de tots els seus alumnes amb una càlida abraçada. Han estat quatre mesos d’intensa activitat acadèmica, marcada enguany per la simultaneïtat de mitjans visuals –i virtuals–, tant dins com fora de l’aula: el campus virtual, els dossiers electrònics, el blog... Tots ells per mirar de fer d'aquesta matèria un espai comú i obert a tothom.

No podem, però, acomiadar el quatrimestre sense fer especial esment de tots aquells que, d’una manera molt activa, s’ha de dir, han participat al bon desenvolupament de l’assignatura. Començant pel seu organitzador, el professor Xavier Laborda, qui ens ha guiat en aquest mar de paraules + coses, i acabant, com no podia ser d'una altra manera, per tots els alumnes que en aquesta edició han compartit amb nosaltres inquietuds, angoixes, treballs i ganes de fer d’aquest un curs que passarà a la història.

Cal agrair a tothom el civisme i el respecte amb què s’han dut a terme tots els actes d’enguany, dins les dues aules que hem ocupat al llarg d’aquestes catorze setmanes però també als passadissos, on el professor Laborda ens ha convidat a realitzar sessions disteses i innovadores que ens han donat una perspectiva diferent de l’assignatura.

Només ens queda desitjar-vos a tots unes molt bones festes. Bon Nadal i Feliç Any 9!

Raquel Santiago

RESPOSTA A L'ENUNCIAT DE LA CAIXA

2008-11-30T19:02:00.007+01:00

Recojo un punto interesante que aparece en ambas aportaciones, y que nos revela una serie de realidades implícitas en el cartel en cuestión: los clientes no son todos iguales; cada operación tiene un peso específico distinto, y por lo tanto, su valoración respecto de la entidad bancaria también varía; a cada tipo de cliente corresponde una operación diferente; los clientes son valorados según el tipo de operación que realicen; en una escala de valores imaginaria, la atención personalizada y la mecanizada ocupan los dos extremos, no hace falta decir cuales...; la única mejora que parece interesarle a la entidad es la de la atención personalizada (a pesar de las carencias y deficiencias de muchos cajeros automáticos).

En una oficina de otra entidad bancaria, Caixa Catalunya, puede leerse un cartel que podemos alinear en las mismas coordenadas que el anterior, y cuyo mensaje también relega a más de uno a la atención automatizada:

Igual que con el cartel presentado por Xavier, tengo la sensación de que, como clienta, molesto. ¿Esperas innecesarias para quién?

Un enunciat curiós

2008-11-29T17:12:00.003+01:00

El cartell parla per ell mateix, però m'agradaria comentar-lo. "Marido a domicilio" és el lema publicitari que fa servir un home que es dedica a fer arranjaments a domicili: un lampista, vaja. Com a reclam és interessant i divertit, però redueix el seu públic a dones soles (o homes homosexuals, és clar). En el moment en què s'anuncia com a "marido", a més, està deixant una perillosa porta oberta a haver d'oferir algun servei "extra". Em sembla interessant la frase "Donde usted no pueda tendrá la ayuda a precio asequible": podria estar també doncs adreçada a marits que no hi arriben, que no poden realitzar les tasques per a les quals la societat masclista en què vivim els ha preparat. Seguint en aquesta línia, l'anunci dóna per fet que si ets dona (si acceptem que el destinatari potencial són dones soles) no sabràs realitzar aquesta mena de treballs de manteniment a casa teva.

Sigui com sigui, fixeu-vos que pràcticament tots els paperets han estat arrencats...

Raquel Santiago

Festa i discurs

2008-11-22T17:58:00.004+01:00

Portem dos mesos de curs de Pragmàtica. I hem arribat a l'etapa culminant d'estudi dels corpus de festa major. Disposem d'un repertori de seixanta corpus o repertoris de discursos de salutació, de poblacions de Catalunya i d'Espanya. Els texts van acompanyats de portades dels programes. I abastant tot el segle XX en alguns dels casos. En altres, donen testimoni dels anys finals del franquisme i de la transició a la democràcia.
El corpora es diu Celebratio et oratio, Festa i discurs. A la següent publicació, apareguda a la revista Linred, presentem el contingut del corpora i els conceptes que apliquem per estudiar la comunicació institucional. Els conceptes de la pragmática i la retòrica ofereixen la possibilitat d'elaborar coneixement històric tot partint dels aspectes formals dels texts.
2008: Celebratio et oratio, corpora de discursos epidícticos para el análisis de la comunicación institucional

Get your own at Scribd or explore others: Language Linguistics discurso celebration

Ponència d'un congrés

2008-10-30T18:32:00.007+01:00

Si es llegeix una ponència d'un congrés es tenen unes expectatives en concret. Hi ha un cas curiós de ponència que té aquest títol: Intencionalidad y literatura: una teoria pragmática de la interpretación literaria.

Esclar, aquest títol fa pensar en un cert tipus de text que ja ès conegut. Tot seguit podem veure un exemple del text que correspon a les últimes paraules de la ponència.

Pàgina 93

Que n'ès de sorprenent el final! Fa pensar en les classes de pragmàtica. Ès adequat aquest final? Segons les convencions més habituals, les menys marcades, no: no ès gens adequat. Però potser algú ha vist articles científics en què hi cap la ironia, l'humor, l'originalitat de l'estil. En aquests casos menys habituals -però que hi són- en què un article científic té un estil diferent del normal, l'estil es pot notar a diversos punts de l'article i no només al final. Però en el text que analitzem ara hi ha un final abrupte en què hi trobem una expressió totalment inesperada.

Els textos de la imatge següent contenen la justificació del final abrupte ja que, si mirem al principi de tot de la ponència hi veiem, el títol, una cita d'encapçalament i l'incipit de l'article.

Pàgina 83

Ara sí que ho entenem: el final de l'article feia referència a la cita del principi. L'autor de l'article fa servir el recurs retòric de recuperar la informació del principi de l'article per construir una conclusió. La cita de l'encapçalament que es recupera al final ès una cita literària d'un autor reconegut en què es tracta un tema de pragmàtica. Un tema de pragmàtica pot sorgir enmig d'una novel·la: això també ès un fenomen textual interessant.

El lector que s'ha sorprès del final abrupte ès que no s'ha llegit l'encapçalament! Això passa sovint quan es llegeix ràpid. Si es llegeix una ponència d'un congrés es tenen unes expectatives en concret, però hi ha certs recursos que permeten introduir expressions inesperades d'una manera adequada.

Bibliografia

Bustos, Eduardo de. «Intencionalidad y literatura: una teoria pragmática de la interpretación literaria». A: Raccah, Pierre-Yves; Saiz Noeda, Belén. Lenguas, literatura y traducción. Aproximaciones teóricas. Madrid: Arrecife, 2001, pàg. 83-93. (Nunc; 2). ISBN: 84-923792-6-X.

¿Una abraçada és un missatge polític?

2008-10-28T19:57:00.006+01:00

El País, titular d'avui:

Un abrazo es un mensaje político

El lenguaje corporal es decisivo en las relaciones institucionales - Las diferencias culturales y de género pueden degenerar en conflictos

No analitzaré aquí la inadequació del terme "género" en l'enunciat secundari, perquè ja ho he fet al meu blog, L de Lingüista. Atès que ens trobem en una assignatura dedicada a analitzar els missatges des del punt de vista pragmàtic, això faré.

Si considerem cert l'enunciat "Una abraçada és un missatge polític", com a missatge hauríem de fer l'esforç d'assignar-li funcions: una funció locutiva (malgrat que no es tracti d'un enunciat oral): Sarkozy s'acosta a Merkel i li fa una abraçada. Com a "enunciat" està ben construït: si mireu les fotos veureu que les abraçades es fan de cara, com solen ser les abraçades, mantenint un lleu contacte entre la part superior dels cossos; una d'il·locutiva, la intenció (que de moment no coneixem amb certesa), i una de perlocutiva: el comentat (cert o no) rebuig de la cancellera Merkel.

¿Quina intenció (força il·locutiva) pot tenir l'abraçada del president de la República francesa a la cancellera alemana? ¿Quin és el suposat missatge polític que amaga aquest acte? ¿Faria el mateix el senyor Sarkozy amb el president de Japó, o de Corea del Nord? Suposant que l'abraçada sigui, en efecte, un missatge polític, ¿qui és el destinatari d'aquest missatge? ¿Merkel? ¿Els electors? ¿Els periodistes?

Ara bé, ¿és adequat el "missatge"? Probablement no, i d'aquí la incomoditat que sembla haver causat a la receptora de l'abraçada (com no ho seria que el president rus fes un petó a la boca als seus homòlegs europeus). ¿És coherent? Potser tampoc, atès que a continuació Merkel i Sarkozy no marxen a fer un cafè al bar mentre s'expliquen batalletes. ¿És cohesiu? Definitivament, no. França i Alemanya són dos territoris amb una història bèl·lica que ve d'antuvi. Una abraçada no aconseguirà salvar l'abisme. Ans al contrari.

És evident que l'ona expansiva d'aquest affaire ha trascendit. Fa setmanes que se'n parla. I més enllà encara del ressò als mitjans de comunicació, hi ha la moda que, sens dubte, ha iniciat Sarkozy. Un cop més, la moda ens ve de París.

Raquel Santiago

Viure és provar-ho infinites vegades

2008-10-21T20:22:00.011+02:00

"Viure és provar-ho infinites vegades". Això sembla ser que és el nou lema de la ciutat de Santa Coloma de Gramenet. Quan ho vaig llegir a la premsa gratuïta, primer vaig pensar que era una innocentada. Encara que tot té la seva explicació.

Santa Coloma és la típica ciutat de l'extrarradi de l'àrea metropolitana de Bcn, que ha crescut sense gaire planificació amb les successives ones migratòries. És la poesia la seva salvació ?

Una lectura més positiva de la notícia: la poesia mai està de més.

I una lectura imparcial: no sabem prou de perquè ha estat escollida aquesta frase.

Què en penseu vosaltres? Què en pensen vostès?

Un enllaç a la notícia. Un altre

Biografia de l'autor

Ecològic?

2008-10-20T11:07:00.005+02:00

En aquesta publicitat publicada al diari El Periódico de Catalunya, l’enunciat proposa una afirmació categòrica accentuada per l’absència de marques de subjectivitat. La tipologia dels nombres amb què s’escriu el preu està formada per fulles que reforcen el substantiu “ecológico” de l’enunciat. Aquest “spot” publicitari en què s’inscriu l’enunciat ocupa gairebé mitja pàgina del diari, amb colors foscos, cosa que no ajuda als propòsits de l’ecologia, malgrat tot, l’enunciat busca fer passar un missatge contradictori del tipus “comprar un cotxe és ecològic” per una afirmació neutre mitjançant la manca de marques de subjectivitat i la tipologia emprada per anunciar el preu. L’emissor aprofita un valor de moda, ser ecològic, per vendre el seu producte, i ho fa amagant l’oxímoron “cotxe ecològic”, sota l’enunciat “el preu més ecològic”, per tant el contingut implícit és “ja pots anar a la feina en cotxe ajudant al medi ambient”.

per Virna Elorza

Agraïm aquesta música -> Melomania i moral

2008-10-17T18:49:00.007+02:00

NOTA MOLT, MOLT IMPORTANT: No sé si aquests comentaris van aquí o al campus virtual, però la meva intel·ligència informàtica és també encara virtual i , de moment, aquest espai és l´únic on he pogut entrar. No és una tria, és destí.

COMENTARI EN SÍ (SÍ MENOR O MAJOR... aquí la importància no la puc valorar jo)

Enunciat d'en P. Maragall (d'ara endavant, de PM, i disculpeu): Agraïm aquesta música que tant ens ha acompanyat en la construcció de la nova Barcelona.

Com a reflexió sobre aquest enunciat, començaria (carpe diem) per una de les meves conclusions: el destinari té a les seves mans optar per una o altra interpretació, el missatge ja es posiciona segons els mots i les tonalitats que mostra, el context constitueix un embolcall de la resta d'elements del procés comunicatiu, però.... quanta força té, com cap altre, l'element Emissor, en casos com aquest.

No sé encara on s'acaba la Pragmàtica, però juraria que en PM i el seu món trepitgen, com a mínim, territoris uns centímetres més enllà. Crec que, d'alguna forma, aquest Emissor fagocita l'espai del propi enunciat, del receptor, de les circumstàncies... Podríem complicar els més enrevessats esquemes de la comunicació, introduint bucles, fletxes bidireccionals i un multicolor assortiment de globus progressivament inclusius, al llarg de cada element de la comunicació i, sobretot, de PM, i ens quedaria alguna relació i contrarelació per fer.

No ho dic jo, ni ningú, només és una hipòtesi, i com que som a Lletres, no cal ni experimentar-hi ni, molt menys, demostrar-la. Bé podria ser que en PM estigués parlant ell, des d'ell, amb ell, per a ell, segons ell i en ell. Pensament en veu alta, llenguatge egocèntric, univers propi, monòleg amb monoespectador: "M'és igual qui em sent o comprén, dic el que penso, penso el que dic, faig el que dic o no dic o penso no penso, parlo al meu aire, m'acomiado de mi i m'agraeixo ser com sóc". Tot l'enunciat, des d'algun punt de vista (el que ara pertoca), tindria un 99x100 de funció fática (i fàl·lica) i es podria resumir de mil maneres, entre elles: "¡Toma ya!!, "¡Que os den!", "Allá os quedáis", i, posats a minimitzar el volum d'oralitat, equivaldria a una butifarra (o hotdog, per als nouvinguts).

És més, no hi ha casos (n'hi ha que no?), en què el coneixement del món té molt a veure amb el coneixement de l'Emissor? Els diagrames van bé per agafar apunts sense aturmentar el canell, però sovint tot va amb tot, com el negre. Si el Receptor té ineludiblement força feina a l'hora d'interpretar, què podem esperar dels receptors virtuals d'allò que ha passat entre altra gent, a un altre lloc, un altre any/dècada, en un altre espai..?. Conèixer en PM és clau per tal d'apropar-se mínimament a una suposició realista de les seves intencions, i ni així. Com podem saber si de debò ens agraeix alguna cosa? Potser sí, potser està tendre, potser sabem que és irònic perquè no sol entendrir-se (entre d'altres coses, perquè no sol acomiadar-se), però ara sí que ho fa. Com podem endevinar si parla per sí mateix o dóna una comanda del seu equip? Sabem que tradicionalment va al seu aire, perquè tot President ho acostuma a fer, però, i ara que ja no ho és, actúa cohesionadament amb més persones? Com deduïm si l'esmentada funció acompanyativa de la música es burlesca o autocrítica? Sabem que és un català molt anglès, perquè els anglesos ataquen amb finesa, però, ara que a en PM ja no li cal defensar-se, és possible que retrocedeixi i valori les protestes d'una forma romàntica i enriquidora? Què ens diu si ha colat una frase preparada o ens ha regalat una inspiració del moment? Sabem que en PM té al·lèrgia als guions i al protocol, però això ho detestava quan l'ocasió els demanava i, ara que es baixa del tron per ser un ciutadà corrent, potser li ve de gust solemnitzar-se.

Hi ha alguna manera d'aproximar-se a la voluntat íntima d'en PM? Menteix o és transparent? Fins i tot podria ser que agraís sense rocambolescades estilístiques l'acció dels "enemics", però ho fés per quedar bé: llavors seria fals que ho lamenta. O a l'inrevés, que mostrés orgull i distància, però internament li sapigués greu haver fallat algú: llavors seria fals que no ho lamenta.

Gosaria deixar anar que la finalitat de la Pragmàtica és interpretar què queda entès al procés comunicatiu, i no tant avaluar si, el que sigui, coincideix en l'Emissor i el Receptor. I aquí entraria la moral, l'univers de la ètica... Comprendre un acte comunicatiu, com a observador, tindria molt a veure amb esbrinar la bondat/maldat dels participants, en especial de l'Emissor. Aquesta podria ser la meva segona conclusió (la primera ja s'ha dit amunt, molt amunt). L'acte il·locutiu, doncs, sembla la peça fonamental perquè, tant en la virtud (qui t'empeny i de resultes evita que et caigui a sobre un test no per això és bo), com en el pecat (qui fa dolenteries i s'empenedeix no és mortalment dolent), l'essència rau en la intenció.

Tal vegada, mitjançant aquest enunciat, PM, amb un humor tan suau que no ofén però tan palpable que no passa desapercebut, aconsegueix no mentir de cap manera, perquè en aquesta barreja de forma/contingut, discurs/monòleg, ocurrència/alevosia, gratitud/revenja final, qualsevol partícula de falsedat té la seva antipartícula de veritat.

Xavier Torras

Cartes i el benefici del dubte

2008-10-17T15:41:00.011+02:00

Hi ha cartes que arriben a casa per beneir el tracte de l'empresa amb el client. Són cartes amb paraules de compromís amb el consumidor i de qualitat del servei. Són cartes que fan pensar en una situació immillorable, fantàstica.
Cal dir-ho tot. Després d'aquest preàmbul propi de la lletra del Messies de Haendel, dissortadament hem d'admetre que són cartes incomprensibles. Com aquesta que podem llegir tot seguit.
Algú podria explicar-me clarament què vol dir? Per què fan una segona revisió de les instal·lacions al barri? Per què està compromesa la qualitat? I, fonamentalment, per què fan una visita gratuïta? , si l'empresa cobra per tot.
Quan diu el coordinador d'operacions -un títol enigmàtic, digne d'agència secreta o d'hospital-, quan diu el coordinador que "por supuesto" la vista és de franc, dóna per suposat que jo ja sé que és gratuïta. És estranya aquesta pressuposició. Jo hauria cregut que, "por supuesto", la visita és onerosa. Però, no, és el contrari. Potser fan aquest esforç a títol de representació, com si fos una publicitat personalitzada, amb un escamot teatral de "La Cubana", que pasa per casa per desitjar-nos una bona castanyada.
Siguem bons. Apliquem al cas el benefici del dubte. Potser si que l'empresa mira pel nostre bé. Ja ho diuen els advocats "in dubio pro... reo", en cas de dubte, confiem en l'altre. Però no deixo de pensar que la carta és una bona peça, una peça d'amfibologia, és a dir, de llums enlluernadores i expressions obscures, de dobles sentits i sorpresa teatral com a final de festa.

Justificació genèrica

2008-10-15T22:46:00.003+02:00

No sempre és fàcil entendre missatges tan breus i específics com aquest, penjat a una oficina bancària. Tothom capta la part de la informació que indica que el dijous a la tarda, l'únic dia a la setmana que obren al vespre, no es pot demanar ni lliurar diners als oficinistes. El personal no fa aquest tipus d'operacions. Entensos.
Resulta més difícil d'entndre la justificació d'aquesta pràctica restringida dels dijous. Diu el cartell que la raó és la "millor atenció personalitzada". És a dir, que volen servir millor als clients.. i per això els deixen sense servei en persona de retirada o ingrés de diners.
Aquestes justificacions genèriques són de difícil comprensió si hom se les pren seriosament. Cal invertir els termes per entendre el fons de la qüestió. On parla de clients s'ha d'entendre empresa. I on parla de personalització s'ha de pensar en les limtacions de la plantilla de personal.
Per què em recorda aquesta mena d'escrits, amb justificacions gratuïtes, a la sorna del còmic Astèrix i als viatgers amb "dret a rem" als vaixells a vela.

Una paròdia del (des)coneixement de l'entorn

2008-10-13T11:23:00.008+02:00

El coneixement de l'entorn per part dels interlocutors inclou diversos àmbits. Un de fonamental és el coneixement del món o coneixment enciclopèdic. Per definició un nen encara no ha assolit la maduresa lingüística perquè, entre d'altres raons, no té un coneixment suficient del món.
El segon àmbit és el coneixement de la situació, és a dir, de les convencions que afecten a cada escenari. No és el mateix parlar al públic des d'una tribuna o a uns periodistes en una roda de premsa, que fer comentaris col·loquials als companys d'aplec. Per exemple, un polític important no faria mai conya en públic de la desfilada militar del seu país. I abans de parlar en privat miraria si hi ha micròfons engegats. Tot i així, els periodistes són molt punyeters i a vegades hi ha situacions sorprenents.
I en tercer lloc està l'àmbit del context, és a dir, les característiques del gènere o modalitat comunicativa. Per exemple, en un una anotació de blog no farem servir les abreviatures pròpies de l'escriptura en mòbils.
Tot plegat ens uggereix l'interès de veure un exemple inventat. És la paròdia d'un polític que dirigieix el país més poderós del món i que demostra un desconeixment gran de l'entorn.

Parodia de Condoleezza Rice y George Bush
─Sr. Presidente, Condoleezza Rice está aquí para verle.
─Bien, hazla pasar.
─Sí, señor. (Cuelga, entra Condoleezza).
─Buenos dias, Sr. Presidente.
─Oh, Condoleeza, me alegro de verte. ¿Que hay?
─Bien, Sr. Presidente, tengo aquí el informe sobre el nuevo lider en China.
─Bien, Condi. Cuentamelo.
─Sr. Presidente, Quién (Hu) es el nuevo lider de China.
─Bueno, esto es lo que quiero saber.
─Pero es que es eso lo que Ie estoy diciendo, Sr. Presidente.
─Bueno, eso es lo que te estoy preguntando, Condi. ¿Quién/ (who) es el nuevo lider de China?
─Si
─Quiero decir, el nombre del chico.
─Quié (Hu).
─El tio de China.
─Quién(Hu).
─El nuevo líder de China
─Quién(Hu).
─¡El Chino!
─Quién (Hu) lidera China, Sr. Presidente.
─¿Para qué me lo preguntas?
─Le estoy diciendo que Quién(Hu) lidera China.
─Bueno, te lo estoy preguntando, Condi. ¿Quién es el líder de China?
─Ese es su nombre.
─¿El nombre de quién? (ell diu "who," ella entén "Hu").
─Sí.
─¿Vas a decirme el nombre del nuevo líder de China o no?
─Sí, señor.(Yessir)
─¿Yassir? ¿Yassir Arafat está en China? ¡Creía que estaba en Oriente Medio!
─Exacto.
─¿Entonces quién está en China? (ell diu "Who," ella toma a entendre "Hu".)
─Sí señor (Yessir).
─¿Yassir està en China?

I el diàleg continua amb intervencions surrealistes i aquest acabament sense desenllaç.

─Sencillamente -parla Bush-, pásame al de las Naciones Unidas.
─¡Kofi! (ella diu "Kofi," ell toma a entendre "Coffee.").
─Vale, con nata y dos terrones de azúcar. Ahora, llama.
─Hola, aquí Rice (ella diu "Rice," ell entén "rice" -arròs.").
─¿Arroz? Buena idea. Y tráeme rollitos de huevo, también, Condi. Tal vez deberíamos mandarles algunos al tío de China. Y al de Oriente Medio (cuelgan el teléfono).
(En voz baja, G. Bush) ¿Se puede comprar comida china en Oriente Medio? No lo sé ... (Se cierra la puerta.)

Les festes de la Mercè i el ban de l'alcalde de Barcelona

2008-09-26T09:23:00.005+02:00

No havia vist a la premsa escrita el ban de la Mercè 2008 de l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. Les indicacions d'una atenta participant del curs de Pragmàtica m'han menat al lloc web on està publicat el discurs (vincle amb el web), que és aquest.

La Mercè: el somriure de Barcelona (Setembre 2008)

Benvolguts conciutadans i conciutadanes,

Avui arriba, puntual a la seva cita, la Mercè. Barcelona dóna el tret de sortida a la Festa Major, la festa més nostra, perquè durant sis dies pugueu viure la ciutat amb tota la seva intensitat.

Enguany, la Mercè ens invita a la diversió amb un somriure ben ample i generós. Des de l’Ajuntament hem treballat de valent perquè en tornar de vacances gaudiu de la millor festa, amb més dies, activitats i espais que mai perquè cadascú hi trobi la seva Mercè.

El ventall és ampli, suggerent i divers, amb noves propostes i tradicions que no hi poden faltar. El Castell de Montjuïc, que ja hem fet nostre, serà una gran pista de circ, l’antiga factoria Fabra i Coats serà l’escenari de la dansa, la Ciutadella s’omplirà d’arts de carrer. I, per suposat, tindrem els gegants, els castellers i el correfoc, expressió festiva barcelonina que enguany dialogarà amb Quito i la cultura d’Equador com a convidats especials.

Perquè és així com fem la festa a Barcelona, a partir del diàleg, del coneixement mutu, de la gent. En definitiva, de la convivència. Darrera del somriure de la Mercè hi ha la convivència que dia a dia construïm plegats a cadascun dels barris. Ara tenim una excel•lent oportunitat de fer-la palesa. La Mercè sempre ha estat el millor reflex de la ciutat, els seus valors són els valors de Barcelona. Per això, un convido a participar-hi amb civisme, a trobar-nos tots plegats pels carrers i places.

La Mercè no seria possible sense vosaltres, els barcelonins i barcelonines sou els qui doneu sentit a la festa. No hi falteu, grans i petits, famílies i joves, tots en sou els protagonistes.

Us desitjo de tot cor molt bona Mercè!

Barcelona, setembre de 2008.

Jordi Hereu
Alcalde de Barcelona

Podeu consultar amb aquest vincle altres bans recents i també el ban de festes de l'any passat.

Impacte cultural

2008-09-25T02:18:00.009+02:00

Sobta caminar pels carrers de San Juan (Puerto Rico) i trobar-se cartells com aquest. L'ús de l'adjectiu 'violador' (tan connotat a la nostra banda de l'Atlàntic), l'adaptació del verb anglès 'to remove'... Al meu blog hem iniciat una discussió molt interessant sobre el bilinguisme diglòssic que es viu a Puerto Rico. En bans municipals com aquest és més que evident que la influència de l'anglès no és puntual.

Raquel Santiago

Elemental, estimat Watson

2008-09-25T02:09:00.009+02:00

Puerto Rico, 24 de setembre de 2008.

Curiós, ¿no?: 'resbalosas, sobre todo cuando están mojadas'... ¡Evidentment!

Raquel Santiago

Ban sobre lladrucs i veïns

2008-09-24T20:16:00.004+02:00

La fotografia mostra el document d'un ban municipal, publicat a una cartellera de carrer, a la població de Terrer (Saragossa, abril de 2007). L'alcalde demana amb tacte que els amos de gossos vetllin perquè no molestin els veïns amb lladrucs.
Els interrogants sobre la situació que ha provocat l'anunci són nombrosos. Hi ha molts gossos a aquesta petita població de la vall del Jalón? Estan els gossos sols a la nit i demanen companyia? Inciten els amos a bordar els seus animals per emprenyar els veïns? Els amos estan sords o dormen com soques?, mentre els gossos fan serenates a la llum de la lluna. Els veïns no gosen parlar directament amb els amos incívics?, o ja estan farts que els aixequin la camisa? I si truquem a Terrer perquè ens ho expliquin.

Bans municipals i festa major

2008-09-16T10:36:00.003+02:00

Els bans són una modalitat discursiva ben atractiva. El ban és un comunicat que fa l'autoritat municipal al comú de la població. Es un discurs adreçat a tots els ciutadans per informar-los de novetats administratives o cíviques que poden ser de l'interès general. I es difonen de manera verbal o per escrit, amb recursos d'oratòria personal (el pregoner) o dels mitjans de comunicació social (ràdio, televisió, impremta).
Ens interessa estudiar els bans. Amb aquest propòsit hem elaborat un corpus de bans municipals d'un petit poble de l'Aragó, Trasobares. Per entrar en situació hem preparat un vídeo amb el ban següent:

¡Atención, atención! A partir de estos momentos se cobra los bonos de las fiestas en el Ayuntamiento.

En fi, que conviden els vilatans a passar-hi per pagar els abonaments de les festes. I aquest és el vídeo.

Per triar i remenar... definicions de Pragmàtica

2008-09-10T19:57:00.003+02:00

Al bloc "El portafolios de Pragmàtica" hi ha un sucós repertori de definicions de Pragmàtica. En podeu triar i remenar tant com vulgueu! I quina definicio hi trobeu a faltar?

Premeu el vincle o llegiu la següent transcripció del text

MARTES 1 DE ABRIL DE 2008

Definiciones de Pragmática segun varios diccionarios y enciclopedias de lingüística

Pragmatique
J.D, Dictionnaire de linguistique, Larousse, 1991:

L´aspect pragmatique du langage concerne les caractéristiques de son utilisation (motivations psychologiques des locuteurs, réactions des interlocuteurs, types socialisés de discours, objet du discurs, etc.) par opossition à l' aspect syntaxique (propriétés formelles des constructions linguistiques) et semantique (relation entre les entités linguistiques et le monde).

Pragmática
Enrique Alcaraz Varo y María Antonieta Martínez Linares,Diccionario de lingüística moderna, ed. Ariel, Barcelona, 1997:

El término Pragmática, que tiene varias acepciones en lingüística, aborda el estudio de cualquier aspecto discursivo, comunicativo o social del lenguaje, es decir, lo que se llama LENGUAJE EN USO y también lenguaje usado.
El uso moderno de este término se remonta al que le dio Morris (1938:6) cuando pretendió determinar los atributos peculiares de la SEMIÓTICA. En dicha caracterización, ´la pragmática´aborda el estudio de las relaciones de interpretación, es decir, las que existen entre los signos y los usuarios dentro del CONTEXTO en que éstos utilizan aquéllas. En la comunicación hay un signo, undesignatum y un usuario o intérprete, y entre ellos se desarrolla una triple relación, conforme indicamos en este esquema:

Como se puede deducir de este esquema triádico de la SEMIOSIS, la ´pragmática´aborda las relaciones más dinámicas, las que existen entre los signos y sus usuarios dentro del contexto en que éstos utilizan aquellas (relaciones de interpretación). De las otras dos ramas, la primera, la sintáctica, trata de los diversos nexos que los signos mantienen entre sí y de los que se establecen en el seno de los propios signos (relación de implicación), y la segunda, la SEMÁNTICA, analiza las vinculaciones de éstos con el mundo al que hace referencia, es decir, con los objetos a los que se aplican (relaciones de designación). Pero el hecho de que la ´pragmática´trate el aspecto más dinámico, la INTERPRETACIÓN no significa que pueda prescindir de las otras dos ramas, sintáctica y semántica, ya que es prácticamente imposible interpretar un mensaje si no se conocven las relaciones que los signos guardan entre sí, ni las que mantienen con el mundo al que hacen referencia.

Algunos creen ver en los objetivos y postulados de la ´pragmática´ una forma moderna de RETÓRICA clásica, que arrancaría de De institutiones oratoria, de Quintiliano.

El mayor impulso que tuvo la pragmática lo ha recibido de las intuiciones y los trabajos de Austin y de Searle (1980), con los llamados ACTOS DE HABLA, que constituyen un estudio pragmático por excelencia.

El término ´pragmática´se afianza también en disciplinas próximas o afines a la lingüística (Habermas, 1988), como la filosofía, la antropología y otras ciencias del comportamiento humano que se han marcado entre sus objetivos la explicación de sistema de reglas subyacentes a toda comunicación humana, aunque, evidentemente, haya diferencias metodológicas y conceptuales entre ellas.

En lingüística son hoy muchas sus acepciones , casi todas relacionadas con lo que se llama LENGUAJE EN ACCIÓN (Levinson, 1983:5), a saber, el estudio del lenguaje en su relación con los usuarios y las circunstancias de la comunicación, aunque algunas sean distintas, como la dada en el programa de semántica formal de la gramática de Montague (1972) o las utilizadas en crítica literaria (Chico Rico, 1988:32). Las más importantes:

1. Rama de la lingüística que estudia el componente pragmático del lenguaje. En este sentido, la pragmática puede tener el rango de disciplina o campo de investigación, aunque también incipientes, similar a la FONOLOGÍA, SINTAXIS, la semántica y la sintáxis que nacen del uso de las oraciones. La diferencia de la ´pragmática´con los otros componentes del lenguaje reside que éstos se rigen por reglas, mientras que la pragmática por principios, como el PRINCIPIO DE COPERACIÓN de Grice.

2. Disciplina que estudia la relación entre el lenguaje y los CONTEXTOS comunicativos en que este se manifiesta (Beugrande, R. et al., 1981:209).

3. En otra acepción relacionada con la anterior, aunque más restrictiva, la pragmática aborda el funcionamiento del contexto en la interpretación de los enunciados, es decir, los aspectos y las condiciones contextuales de la comunicación.

4. En otra, también vinculada a la segunda, aunque con una visión más psicologista, la ´pragmática´analiza las TEORÍAS que investigan la estructura mental subyacente a la capacidad interpretativa de los enunciados de los interlocutores (Blakemore, D. 1987:8).

5. Finalmente, como PARADIGMA investigador, es decir, como PARADIGMA DE LA PRAGMÁTICA. En este caso la ´pragmática´es una nueva perspectiva investigadora (Mey, J.L, 1995) que estudia el lenguaje en general, o cualquier aspecto del mismo, como fenómeno discursivo, comunicativo y social a la vez lo que se llama LENGUAJE EN USO o LENGUAJE EN ACCIÓN.

Siguiendo a Blum-Kulka (1996: 155 y sgs.), las ramas más reconocidas de la ´pragmática´son dos: la pragmalingüística, que pone mayor énfasis en el análisis de los recursos lingüísticos-estructurales que se necesitan en el uso del lenguaje y la sociopragmática, interesada en el análisis de las condiciones de los usos del lenguaje que surgen en las SITUACIONES comunicativas o sociales concretas.

La pragmática
David Crystal, Enciclopedia del lenguaje de la Universidad de Cambridge, 1987, [ed. castellano: Juan Carlos Moreno Cabrera, UAM, 1994]:

Estudia los factores que regulan el uso del lenguaje en la interacción social, y los efectos que este uso produce en los demás.

En teoría podemos decir lo que queramos; pero en la práctica observamos una gran cantidad de convenciones sociales que condicionan nuestro modo de hablar.

No hay ninguna ley que prohiba contrar chistes durante un entierro, pero esto es algo que generalmente no se hace. Hemos ido asimilando, de manera intuitiva, ciertos formalismos y normas de cortesía al hablar, los gestos y el lenguaje escrito se hallan sujetos a condicionantes similares.

Nuestra manera de pronunciar, las construcciones gramáticas que utilizamos, o el vocabulario que elegimos están fuertemente influidos por factores de tipo pragmático.

En muchas lenguas, las distinciones pragmáticas propias de la etiqueta, la cortesía o la intimidad aparecen en todos los sistemas de la lengua (gramática, léxico, fonología).
Distinciones con fuerza pragmática: caso de la elección entre -tú- y -usted-.

La pragmática no es un terreno de estudio homogéneo. Nuestra elección del lenguaje en la interacción social esta determinado por un amplio número de factores, no sabemos con claridad cuáles son, cuál es la mejor manera de interrelacionarlos, o cómo distinguirlos de otras parcelas de investigación lingüística:

Semántica, estilística, piscolingüística, análisis del discurso.

Como consecuencia de las intersecciones en las áreas de interés, han surgido diversas caraterizaciones del ámbito de la pragmática. Uno de los enfoques se centra en los factores formalmente codificados en la estructura de la lengua (formas honoríoficas, elección entre tú y usted, etc.); en el enfoque semántico la pragmática se ve como el estudio de todos los factores del significado que no encajan en el análisis de las oraciones en términos de condiciones de verdad (Hola, rey, me molas; etc.); algunos adoptan una perspectiva más amplia donde la pragmática es el estudio de los principios que subyacen a la actuación lingüística interactiva, incluyendo todos los aspectos del uso lingüístico.