El primer que em ve al cap quan penso en “fets, no paraules” són algunes coses que vaig aprendre l'any passat a l'assignatura d'història i cultura dels Estats Units. Vam parlar dels indis americans, de la seva cultura i cosmovisió. Entre moltes altres coses, em va cridar l'atenció la concepció que tenien de la llengua. Pel que sembla, creien que la llengua tenia poder performatiu. Com el sacerdot quan diu “jo us declaro marit i muller”, la llengua tenia el poder de canviar la realitat. Per això anaven amb molt de compte amb el que deien, conscients d'aquesta força. I quina relació té això amb “fets, no paraules”? Doncs que, tal com jo ho interpreto, els indis creien que la llengua, les paraules, són una realitat, un fet. És quelcom que existeix i que té poder, que canvia el món. I la veritat és que m'agrada aquesta idea. La llengua canvia el nostre entorn, és una eina poderosíssima en la nostra relació amb el món exterior.
És clar, però, que l'ús de la llengua que feien (fan, encara?) els indis no és el mateix que el dels romans ni, evidentment, un membre d'un partit polític com és el President Montilla. I on rau la diferència? Seguint amb el que vaig aprendre a història i cultura dels Estats Units, hi ha una diferència bàsica pel que fa a l'actitud social de les cultures europea i indioamericana, ja que aquí fa segles que intentem aparentar el bé davant els altres mentre que a l'altre continent sentien el món com una teranyina en la que qualsevol acció ressona per tot.
Així que, a occident, a Roma, un cop enterats de l'innegable poder de les paraules, ens vam llançar de cap a veure com podíem utilitzar-les per convèncer a tothom de que erem molt bones persones. No importa si ho som o no, el que cal és que tothom s'ho pensi. I crec que d'aquí ve aquest escepticisme que ens porta a dir "fets, no paraules". Anys i anys de només aparentar han portat a que dubtem molt més dels demés, a que inconscientment busquem l'error en la seva representació que ens demostri que tan bons no són. Per això les paraules no tenen cap valor, ni els fets, a menys que hi creiem. Sempre podrem trobar una explicació alternativa a la causa d'un fet, canviant la seva natura, i el mateix per les paraules. I a on ens porta això?
Per a mi, la realitat més enllà del meu cervell és totalment subjectiva. Pot ser una subjectivitat compartida, però no per això és un món més objectiu. Per a mi, les paraules són un estímul més d'aquest exterior desconegut, per tant, fets. Fets lingüístics si voleu, però no per això menys poderosos. I no sento que les paraules tinguin cap mena de responsabilitat respecte de la Veritat o la sinceritat, les paraules són fets que tenen una estreta relació amb a altres fets, sí, però són tan lliures com les accions. Una altra cosa seria plantejar-se: ¿Els nostres fets, els nostres actes, volem que estiguin en coherència amb quelcom? ¿Volem ressonar amb el que creiem que és la Veritat, interior o exterior?
0 comentaris:
Publica un comentari