Fàcil, però tan difícil!

Són tres històries. Dues resulten edificants. La tercera és una ruïna.

El pres Roger Jorro sap com és de difícil viure el silenci i les paraules. És a una presó nord-irlandesa per disturbis en una manifestació. Soroll, crits, trencadissa,corredisses i quatre anys de condemna. “A la presó es plora molt, però en silenci”, ha confessat a la periodista Gemma Tramullas (El Periódico, 15-02-2012, contraportada). Conviu amb presos polítics de l’independentisme, amb qui simpatitza. “¿Els ha preguntat si la seva lluita ha valgut la pena?”, li demana la periodista. Tenen tant de temps que és fàcil parlar de tot; tamvé de si ha valgut la pena. I la resposta és plena de seny.

—No em sembla una pregunta pertinent. Acumulen molts anys de presó i jo, com a estranger, no tinc dret a fer-los aquesta pregunta.

És tan fàcil d’equivocar-se i parlar massa o preguntar el que no toca. Per tal d’evitar-ho cal pensar si es té dret a parlar o preguntar. Ah!, tota una lliçó.

Seguim llegint la premsa i ens assabentem que el pres més antic d’Espanya surt lliure avui. Podem saber-ne el nom i els cognoms. Es diu Miguel Montes Neiro. Ha complert 36 anys empresonat, en penes discontínues. Dues germanes seves, que han lluita per aconseguir la seva llibertat. Són Carmen i Encarna. Saben que Miguel vol sortir a peu i caminar tant com pugui fins perdre de vista la presó. És gran i està malalt. Li diuen que fa massa fred per anar caminant. Tant fa, respon, perquè ho vel fer així. Encarna i Carmen l’acompanyaran a peu, fins on vulgui.

La periodista Mayka Navarro fa aquesta crònica (El Periódico, 15-02-2012). Té un do pel relat. I aplica el seu talent per dir allò que correspon. Dels delictes que va cometre Miguel, ni una paraula. Com pertoca. No tindríem dret a parlar-ne, perquè com deia el jove pres, Roger, hi ha coses a les que no tenim dret. Es tan fàcil!, però alhora ben difícil.

Qui sap si són a la presó els dos manyans que sabotejaven portes de botigues. Ho feien al barri. I els comerciants els buscaven per arreglar els panys i poder obrir l’establiment. La factura passava dels tres-cents euros. I l’espera podia suposar tot un dia. A la factura es podia llegir un missatge escarnidor: “Gràcies per la seva confiança”. Uns malfactors que no saben ni guardar silenci davant la víctima són una ruïna. Només per això mereixen una condemna imaginativa.

La imatge i el missatge

Entraríeu en una botiga que tingués aquest cartell a demanar un pressupost per fer-vos el lavabo nou? Per què? Us adoneu de la importància de la presentació del missatge? Realment la llengua és només per comunicar-nos o li donem algun altre valor? Si voleu reflexionar-hi, us animem a entrar al nostre blog (http://caterrades.blogspot.com) que entre cartells i errades de tota mena, potser tenim temps de reflexionar sobre com la intencionalitat del missatge es pot veure alterada simplement per una presentació deficient, una errada ortogràfica o un error de mecanografia.

Ja ho veieu, la comunicació no és només entendre un conjunt de lletres ordenades per formar frases, sinó que hi ha una càrrega sociosignificativa al darrere que els missatges duen en un context determinat.

Ah, si us animeu, la botiga és al carrer Aragó fent cantonada amb el passeig de Sant Joan (almenys fa un any encara estava oberta)!

Salut!

Nosaltres a les eleccions

Just en aquesta època, en què acabem de passar una campanya electoral municipal i que la política no està passant pels millor moments de carisma públic, ens preguntem què som nosaltres pels polítics. I això no és una invitació a la reflexió sobre què pensa la classe política sobre la societat que és governada, sinó com els polítics fan servir la paraula nosaltres. En la campanya electoral se succeeixen discursos i lemes, molt diversos però amb l’única finalitat de convertir la frase a una invitació al vot i a la confiança de les persones a qui va dirigit. Però, tots utilitzen la paraula nosaltres en un mateix sentit? Quan el senyor Anglada de PxC diu nosaltres (“els de casa”) primer, a qui fa referència? És el mateix nosaltres que fa servir el senyor Cañas de C’s amb el [nosaltres] som com tu, o el senyor Trias de CiU quan diu Nosaltres tenim l’oportunitat de sortir de la crisi, tu tries? O quan els candidats de SI diuen que Nosaltres tenim el dret de decidir? O la CUP que diu Nosaltres revolucionem Barcelona?

Són exemples de les diferències de discurs, en què el mot nosaltres adquireix diferents significats depenent de la ideologia política del partit, del context en què es pronuncia, de l’àmbit geogràfic en què es presenta i del destinatari del missatge. Tot això ho estudia la pragmàtica, que amb l’anàlisi de la dixi permet presentar el que tenim en ment quan pronunciem un enunciat i que fan esment de la situació i el context i només s’interpreten en aquesta situació de la comunicació. Així, el nosaltres de PxC es refereix al catalans d’origen català, el de C’s als integrants del partit, el de CiU a tots els ciutadans de Barcelona, el de SI als catalans del Principat i el de la CUP als integrants de la les candidatures d’unitat popular. Sembla clar que l’anàlisi dels lemes polítics és una bona aplicació per a estudiar pragmàtica de manera aplicada.

Jo tallo, tu talles, ell talla... però què tallem?

Potser seria interessant de fer una anàlisi des d'un punt de vista pragmàtic d'un cartell com aquest. La foto en qüestió pertany a un anunci d'una perruqueria i, hem d'entendre pel context, fa referència a una tarifa de preus per tallar els cabells. És evident que no hem d'agafar-nos-ho en un sentit literal.

El futur dels massai

Doncs sí, un dels que hi ha la foto (si la cliqueu l'engrandireu) és un servidor saltant amb els massai. Bé, suposo que no deu costar gaire d'endevinar qui sóc. Recordo que vam ser molt ben acollits pels massai, els quals ens van cantar algunes cançons i ens van ensenyar, tot orgullosos, l'escola que els havien construït. Els vaig preguntar que en quina llengua els ensenyaven a l'escola, i ells ens van dir que en suahili i en anglès. Llavors jo els vaig dir: "i en massai, no?" i ells em van dir que el massai és la llengua dels massai i que s'aprèn amb els massai i a casa. I jo que hi torno: "i no teniu por que es perdi, si els vostres infants aprenen anglès i suahili a l'escola?" i ells que em diuen: "no, el massai no es perdrà mai!". D'aquesta última afirmació només en puc deduir una cosa, objectivament i lingüísticament parlant, i és que corre la llegenda que com que en la llengua dels massai no hi ha una forma específica pel futur, aquesta gent no tenen concepció del futur. És evident que això és fals i no deixa de ser un dels tants prejudicis i preconceptes lingüístics que ens envolten perquè, tot i que la conversa va ser en anglès, no tinc cap dubte que el massai que m'ho va explicar traduïa les seves paraules dels seus pensaments que eren en V.O. massai.

Us poso una canço de les que ens van cantar. Sempre que volto vaig amb una enregistradora de so, no se sap mai! Cal dir que vaig ser convidat a cantar amb ells però com que no em sabia la lletra no m'hi vaig afegir (pot ser que sentiu publicitat abans no comenci):

Memòria del periodista Jordi Estadella

Hem fet una visita al Col·legi de Periodistes per veure l'exposició en homentage a Jordi Estadella (Barcelona, 1948 - 2010). Ha estat un periodista excel·lent, gastrònom, actor de doblatge, presentador de ràdio i de televisió.
Va començar a Ràdio Joventut 1970, en un temps agitat, a les acaballes del franquisme. La seva veu professional i original va crear un personatge mític, Tito B. Diagonal, que feia uns monòlegs humorítics i crítics en un temps sense llibertat d'opinió.

El treball que fem a Pragmàtica considera imprescindible el conreu de la memòria, amb la producció de corpus discursius i l'anàlisi del seu sentit. Ara treballem el corpus de premsa de la població de Manlleu. És un conjunt de textos festius publicats entre 1940 i 1957. I trobem una afinitat entre la trajectòria d'Estadella i els textos de Manlleu. S'obre un període de postguerra als anys quaranta, amb la dictadura franquista. I s'acaba aquest règim als anys setanta, amb la mort de Franco el 1975 i les posteriors reformes polítiques cap a la democràcia.
Al llibre de Borja de Riquer, La dictadura de Franco (Ed. Crítica i Marcial Pons, 2010), es recull una anàlisi ben perspicaç sobre el que ha estat "una presó laboral i un paradís fiscal". Als textos de Manlleu podem llegir les consignes d'aquells anys de ferro, de devastació, pobresa, tristor i de caserna. La il·lustració és la portada del programa de festa major de 1957.

Acte de parla al carnet de frases

Una altra entrada al Carnet de frases ens remet als actes de parla i a la seva condició indirecta. Una sorprenent enquesta és un recurs per fer passar millor una confidència. No es pot negar que hi ha desinvoltura i enginy barroer en la situació.

64. (Simulacro de encuesta)

Las dos jóvenes hicieron que con la charla el trayecto en tren fuera más ligero. El asunto iba sobre las cosas del corazón. Corazón loco, según la propia interesada.

—Hemos quedado bien después de romper. Y ahora somos tan amigos. Nos vemos y hablamos. Pero es que no sé… Es todo tan raro.

La compañera escuchaba y asentía. Al cuarto de hora, cuando se levantaron para descender, aún no había tomado la iniciativa en la conversación.

—Oye, estoy haciendo una encuesta –continuó la adolescente locuaz, como si anunciara un trabajo de investigación–. A ver qué te parece. El otro día en que le vi: a) acabamos como si nada y nos despedimos; b) hubo algo más; y c) hubo de todo entre nosotros.

Casi sin dar tiempo a que la amiga respondiera en voz baja, superpuso la respuesta.

—La ce –y coincidieron en la opción–. Yo es que lo entiendo, la verdad. Mira que fui yo la que rompió.

Como ante un enigma colosal, añadió: “Es todo tan raro.” En efecto, muy raro. Era una encuesta sorprendente. Pero no por el contenido, que cada cual sabrá lo que quiere preguntar a los amigos, sino por el planteamiento. Denominar “encuesta” una confidencia es algo insólito.

Esta situación recuerda el chiste sobre un contertulio muy pesado quien, después de acaparar largamente la conversación, pidió que en compensación hablaran de cosas del otro.

— ¿Qué te ha parecido mi último libro? –le espetó, como muestra de interés por el compañero.

Bé, i com a mixtificació de gèneres la situació és impagable. Aquí trobem barrejades la conversa i l'entrevista consultiva. Un fenòmen discursiu!